Aquest diumenge de la Santíssima Trinitat hem celebrat la Jornada de la Vida Contemplativa. El lema d’enguany ha estat una invitació de santa Teresa: "Només vull que el mireu a Ell". Avui és un dia propici per agrair i donar suport als homes i dones que mantenen viu l’ideal religiós de la vida contemplativa. El lema implica una doble peregrinació: el primer moment consisteix en un camí d’interioritat en què la persona peregrina cap al seu interior on descobrirà la presència de l’amor diví i la resposta de l’amor humà al seu Déu. Després vindrà el camí ascendent del pelegrinatge espiritual. El cor que ha descobert i contemplat Déu en el seu interior s’eleva cap a Ell.
Al cap i a la fi la nostra vida és un pelegrinatge que comença en el naixement, que dura tota l’existència i que acaba en el moment de la mort. La meta final és l’encontre amb Déu. Abans d’arribar a aquesta meta és necessari suportar les inclemències del camí, realitzar alguns sacrificis propis de la vida del qui es desplaça. Tots aquests sacrificis, privacions i renúncies materials preparen en realitat la disposició interior, espiritual, per a aquest encontre. Ara bé, el més admirable de tot és que en el camí es produeix un triple encontre: en primer lloc, amb un mateix; en segon lloc, amb l’altre, i, finalment, amb Déu, que és la raó última per la qual valen la pena tots els sacrificis del camí.
El pelegrí renova i confirma la seva fe, i en el seu camí descobrirà que no està sol, que hi ha moltes altres persones que comparteixen els mateixos ideals, que hi ha una altra manera de viure i un altre sentit més elevat que val la pena descobrir i transmetre als altres. L’home pot aferrar-se als béns materials, al poder, al plaer, a les conquestes personals i als honors, però al capdavall es trobarà buit perquè està creat per a la transcendència. La felicitat i la llibertat veritable és la que intenta ser coherent amb l’essència del nostre ésser. És aquesta recerca incessant la que mou el pelegrí a caminar fins a l’encontre amb Aquell que pot satisfer els seus anhels de transcendència i de plenitud.
La peregrinació més difícil és l’espiritual o interior, la que condueix al cor. Un viatge a l’interior d’un mateix per deixar enrere el materialisme i la superficialitat i per trobar respostes a les grans preguntes sobre el sentit de la vida; un viatge cap a l’interior d’un mateix i trobar-se amb Déu. El pelegrí, a més de recórrer els camins d’aquest món, fa l’experiència d’un viatge interior en què acabarà descobrint Déu dintre del propi interior. Una peregrinació que han recorregut i expressat molts sants al llarg de la història de l’Església i que han descrit també els poetes. Sant Agustí recorregué una gran peregrinació interior buscant la veritat que el va portar fins a Déu, com Edith Stein quinze segles més tard. Alexis Carrell, premi Nobel de medecina, agnòstic, va trobar la fe en un pelegrinatge al santuari de Lourdes.
La peregrinació interior és l’itinerari de l’esperit que s’eleva cap a Déu. Santa Teresa de Jesús el descriu amb la imatge del castell interior, que està dividit en set mansions o estances, cadascuna de les quals representa un graó en l’acostament a Déu, en el progrés de la vida de fe que arriba fins a la unió amb Déu. Sant Joan de la Creu ho descriu com la pujada a la Muntanya del Carmel, un camí d’ascensió que l’ànima ha de recórrer per arribar a l’alt estadi de perfecció, la unió amb Déu.
* L’autor és bisbe de Terrassa
