Pel pal baix, cada dia llegeixo l’editorial de força diaris. Un dels meus "ídols" és en Màrius Carol, de La Vanguardia. Estant-hi més o menys d’acord, sempre palesa una bona dosi de seny i fondària i sovint aporta citacions literàries… Avui, és un recurs que li copio. Per això, tibo del filòsof Josep M. Esquirol, que equipara el temps amb la vida. "El fet d’ésser no és altra cosa que temps. Cadascú de nosaltres és temps que passa. Si el passat ja no és i el futur encara no ha arribat, ens cal una bona actitud davant del temps." Així, l’expressió "carpe diem" s’arrela a l’estil vital d’aprofitar el "now" (l’ara més immediat). Rousseau deia que no es tracta de guanyar temps, sinó de perdre’l. Algun cop convé donar-se’l, per a no perdre’l. Donant-te’l, l’obtens. Quan no ho fas -oh paradoxa !- no tens ben bé res. Altrament, si un té vida en pot donar. Qui és avar amb ella, no la té. El temps ajuda a pensar, destensar, apaivagar i asserenar. Tanmateix, tampoc no voldria caure en la mercantilització del temps… Allò de dir "the time is gold", tot i que realment sí que és or. N’Abraham Lincoln certificava que, "al final, el que importa no són els anys de vida… sinó justament a l’ inrevés, la vida dels anys".
Essent de sang calenta -i em conec- puc esdevenir el menys indicat per garlar d’aquest tema. En acabar, diré que (de fa dos anys) hi ha un fet que em neguiteja. Un article (on opinava de la cúria) comportà una "batussa" que segueix intacta. Per arranjar-ho, em dono temps… Pel sol desig de restituir el meu honor i orgull personal. Val a dir que he intentat apropar postures i tendir ponts. Per activa i per passiva. Fent una mica de conya, gosaria dir que per perifràstica, fins i tot. Malgrat tot, l’esforç ha esdevingut en va, inútil i de pèrdua total de temps. Pot semblar estrany, quan parlo de "donar-se temps" que arribi a concloure que -en aquest cas- l’he esmerçat inútilment.
Torno a l’inici, a la tesi del filòsof Josep M. Esquirol. Crec que existeixo -sóc, en definitiva- perquè visc el sentit positiu del temps. Al llarg de la vida, però, em dol molt topar amb gent que em vol enredar. Barrejar el pas del rellotge i la memòria del passat amb alguna mena de rancúnia no té res de positiu. En cap dels suposats dos "bàndols"… Com deia el poeta Martí i Pol, "més enllà de temors i recances, s’obren sempre blaus horitzons".
