Des que l’esperit de l’home començà a caminar dues forces antagòniques l’han acompanyat sempre: les partidàries que romangui on està i les defensores que continuï la seva marxa guiat pels seus somnis. La història de les societats humanes ben bé podria definir-se com la història de la lluita entre els defensors de la necessitat del canvi i els partidaris que tot continuï igual: a una revolució se li oposarà una contrarevolució; a una reforma, una contrareforma; a una progressió, una regressió. Un exemple n’és la revolta a França del maig del 68, de la qual es commemora el 50è aniversari.
Maig del 68 cal contextualitzar-lo a la dècada dels 60, anys marcats per un elevat nombre d’esdeveniments que impactaren en l’opinió pública: l’oposició a la guerra de Vietnam, els campus de Califòrnia i la cultura hippy, l’assassinat de M.L. King, la primavera de Praga i la invasió per l’exèrcit rus, la salvatge matança de manifestants a Tlatelolco (Mèxic), els moviments dels drets civils a EUA, les grans manifestacions a Roma i Berlín, els massius festivals de música, com el de Woodstock, fidel representant de l’esclat cultural i l’esperit de l’època, etcètera.
Maig del 68 és un dels moviments històrics de la lluita per la llibertat, per un món millor. Fou un moviment de canvi en la societat francesa i occidental; una batzegada, que trasbalsà les relacions amb la política, amb l’Estat, amb els sindicats, amb l’educació, amb la família, entre els homes i les dones…, amb el poder jerarquitzat. Fou una revolució que trencà amb el mode de vida quotidiana i assenyalà el punt de sortida de nous moviments socials: feminisme, ecologisme, pacifisme, antiimperialisme, lluita pels drets civils i socials… Maig del 68 no aconseguí la presa del poder (tampoc ho volia), però sí la presa de la paraula. Va escriure els seus somnis a les parets; eren elles qui tenien la paraula: "L’home no és estúpid o intel·ligent, és lliure o no ho és", "Tot el que és discutible s’ha de discutir", "El poder està al carrer", "El dret a viure no es pidola, es pren", "Un dret just no es demana, es lluita per ell"… Mirar el present des del maig del 68 mostra que aquella revolució és una tasca inacabada i ens apel·la a continuar la lluita. Segurament és molt més difícil ser jove avui que en aquells anys. Al 68 el futur romania obert, avui el jove viu amb més inquietuds sobre què li oferirà el futur. Malgrat l’escepticisme existent per la manca de perspectives que paralitza la gent, avui hi ha més raons per rebel·lar-se que al 68. La idea de ciutadania -l’ésser humà és posseïdor dels drets civils, polítics i socials- i de l’Estat del benestar, pilars de la democràcia social, que tantes lluites, suors i llàgrimes va costar assolir-los durant els segles XVIII, XIX i XX, estan en perill si mirem el que hi ha al maig del 2018; una disjuntiva que produeix malson: el capitalisme global o el populisme. El primer és partidari que tot segueixi igual. No hi ha alternativa, predica, ja que el món humà que ha construït el sistema político-econòmic ultraliberal és el millor dels móns humans possibles. El segon, el populisme, el fantasma que ja fa temps que s’albira per l’horitzó, seria una tornada a la foscor, una solució extremista, ultranacionalista i integrista.
Vist aquest negre panorama és ben clar que lluitar avui per la idea de ciutadania -que les persones som posseïdores dels drets civils, polítics i socials- i per l’Estat del benestar -posar l’economia al servei de tots els ciutadans- és la tasca més revolucionària que es pot fer amb les dues armes més innòcues, però alhora més efectives: la paraula i l’acció (no violenta). Avui no hi ha només dos col·lectius, estudiants i obrers industrials, com al 68. Com hem vist darrerament per les places i carrers europeus i americans són molts els col·lectius que critiquen, denuncien, protesten i es manifesten. La lluita de cadascun d’ells és la lluita per a la defensa de tot el que implica la idea de ser ciutadà, una utopia possible. La marxa que l’esperit humà inicià segueix inexorablement avançant.
* L’autor és filòsof
