Afortunadament, la Festa Major de Terrassa és molt més que el seu cartell d’espectacles musicals. En un concepte de "festa total", cada any el programa d’activitats culturals i lúdiques, d’iniciativa pública o privada, d’interès general o particular, sembla no tenir límits. Hi ha de tot i per a tots els gustos. I, tanmateix, el cartell d’espectacles musicals és allò que desperta més interès comunicatiu i més debat ciutadà, potser perquè és allò que galvanitza més públic, potser perquè és el que s’emporta la part més gran del pressupost o potser perquè és el més visible entre tanta oferta.
Durant força anys he escrit articles moralitzant sobre la composició dels respectius cartells de cantants, i lamentant-los. L’escassa presència en els llocs més destacats de grups i primeres figures del país; la mirada curta que exclou la presència de músics internacionals; la submissió als criteris de mercat; el populisme implícit en determinades tries… Però me n’he anat cansant perquè és obvi que es tracta d’una crítica inútil i, ho reconec, massa simple. També és cert que en part s’han corregit alguns biaixos, ni que sigui perquè l’oferta de grups del país és més fàcil gràcies a la popularització de formacions com la que enguany s’ha contractat, els Amics de les Arts. Però en el fons és el mateix.
A la nota de premsa sobre la programació d’enguany, el tinent d’alcalde de Cultura, Innovació i Projecció de la Ciutat, Amadeu Aguado, justifica l’elecció del cartell musical. I ens diu que l’Ajuntament vol "confeccionar una programació destinada a tot tipus de públic amb l’objectiu que tothom trobi el seu espai i el seu moment", i que "s’intenta buscar un equilibri entre els diferents estils musicals, tenint en compte les moltes i variades preferències de la ciutadania". Certament, no diré que els responsables de la programació no tinguin cap criteri a l’hora de triar, que com a mínim deu estar limitat pel pressupost, per l’oferta de l’any i per les dates. Però els arguments públics semblen destacar, sobretot, allò que se sol conèixer pel "tot per l’audiència".
És pensable, en aquestes condicions de voler satisfer la demanda popular, introduir un criteri educador, transformador i, en definitiva, polític -en el sentit més ample de la paraula-, en una programació festiva musical i que vulgui ser majoritària? Vull dir, es poden introduir criteris per assegurar el contingut no sexista de les lletres de les cançons -el cas caspós de Georgie Dann de fa tres anys va ser escandalós i el d’enguany amb Los del Río, ja ho veurem- o sobre altres estils coneguts per recolzar-se en una concepció brutalment masclista de les relacions de parella? O, com demanava la regidora de Terrassa en Comú Anna Rius en aquest mateix diari (5 de maig de 2018), és possible aplicar criteris de paritat de gènere en les contractacions, si el que es vol és satisfer l’audiència?
Des del meu punt de vista, en el debat es plantegen dos dilemes complexos. Un, el del respecte a la llibertat d’elecció del ciutadà en contra d’una visió tuteladora i coercitiva justificada per la imposició d’unes determinades polítiques culturals i lúdiques. L’altre, en un típic cas del peix que es mossega la cua, el de saber per on comença la transformació d’unes pràctiques més lúdiques que culturals: cal "educar" el gust per, després, adaptar-hi l’oferta musical, o cal fer una oferta musical pensant que això educarà els gustos? Dit més cruament: cal que la programació pública s’adapti al mercat, o l’ha de combatre si no s’adequa a la ideologia de qui governa?
