Acabo de triar un tema controvertit. M’exposo a una més que probable "batussa" per part de gent de qui puc pensar que té la pell molt fina. No em preocupa gens ni mica. En tot cas, des del respecte, em sento amb llibertat per dir-hi la meva. Sols cerco -com sempre- generar diàleg constructiu envers uns fets que entenc que han de poder valorar-se. En ple segle XXI, s’ha de poder parlar de tot.
En el meu cas, tinc una idea vaga/remota d’aquella "experiència". Per raons que no entenc, se’m va "obligar" a fer-la als 6 anys… Tenia un germà més gran i calia aglutinar. Deixem-ho ací. Va passar i prou.
Vull pensar que les autoritats eclesiàstiques tenen informació i estadístiques que aportarien prou llum sobre el dilema del títol. Però, alhora, també estic convençut que fan per amagar-ho i minvar-ne efectes potser no desitjats. De ben segur que no farien altra cosa que confirmar allò que sembla evident. Ho dic a partir de converses amb alguns amics que esmercen part del seu temps en aquestes tasques de catequesi d’iniciació. Si els pares i família dels nens i nenes no són practicants, difícilment podem pas esperar gaire cosa més en el temps. Són ells els qui haurien d’actuar de referents responsables. A més, ajudats pel propi clergat, caldria que establissin una reflexió seriosa i profunda (de la matèria) que ens aportés claredat.
Passat Pasqua i arribat maig, ja hi som. No serà que la vivència espiritual no interessa bona part de la societat i ens convindria incidir en la "parafernàlia" (vestit, regals, convit, etcètera) que embolcalla aquest sagrament? Algú serà valent i dirà les coses pel seu nom?
