Si la setmana passada parlava del problema dels camins, per als pobles rurals, avui parlaré d’un problema que li és molt proper, com són les males comunicacions, de la majoria de pobles, a nivell de carreteres. Tenim les anomenades “carreteres secundàries”, en similars condicions a com varen ser traçades i condicionades, cent o cent vint anys enrere. Una vegada més, la xarxa de vialitat ha estat pensada per a les ciutats, però no per als pobles.
No és estrany que tots els ral·lis, curses automobilístiques, excursions de vehicles històrics, sortides de motos, BTT, etcètera tinguin determinades carreteres com a vies “habituals i lògiques”, si precisament el que busquen són molts revolts, paisatges pintorescs, natura i poca gent com per no empipar, al llarg del camí. Cada any, donem un munt d’autoritzacions de pas, per la nostra carretera, una de les més utilitzades del país.
I la poso com a exemple de falta d’actualització, de les carreteres secundàries. Aquesta, la nostra, fou batejada com la “pubilla” de Catalunya, perquè fou la primera que assumí la Mancomunitat de Prat de la Riba. I a fe que varen fer una carretera esplèndida, amb un traçat ben estudiat, un sistema de desguassos i ponts molt ben treballat, amb pilones i proteccions laterals, en tots els trams perillosos, etcètera. I, per al seu manteniment, cada vuit quilòmetres una caseta destinada a “peones camineros”, on vivia la família de l’encarregat de manteniment d’un tram de quatre quilòmetres per banda i banda, de la carretera, amb un treball diari de manteniment de cunetes i reparació del paviment i tancament perimetral.
Aquella magnífica obra, com totes les humanes, necessitava posar-se al dia, i adaptar-la als nous vehicles i a les noves condicions de circulació. És evident que l’estretor, els revolts, el canvi en el sistema de manteniment, etcètera la converteixen en una via obsoleta, o com a mínim poc adequada per a la circulació actual. Ara, un tram de l’antiga carretera pertany a la Generalitat, i un altre tram, a la Diputació de Barcelona. En un cas i un altre, no hi ha hagut inversions per modificar traçat ni eixamplament, malgrat constants compromisos, reiteradament incomplerts, com el darrer que prové de principis dels anys 2000.
Ningú pretén transformar carreteres secundàries en autovies, en absolut. Precisament considerem que les vies ràpides han de comunicar les grans ciutats o els grans centres de producció, però hi hauria d’haver un pla de vialitat per enllaçar els pobles, mitjançant carreteres “posades al dia”. Què volem dir? Volem dir que, al cap de cent o cent vint anys, és lògica la modificació d’una carretera com perquè l’amplada sigui adequada, que se suprimeixen molts dels revolts existents, millorant la visibilitat en alguns trams complicats. No demanem més que això, i no volem esperar vint o trenta anys més per veure-ho fet realitat.
Cada nou conseller de Política Territorial que ens ve a veure, al poble o a la comarca, treu el mapa secundari de carreteres i es compromet a executar-ne una part. En fi, portem quinze anys sense cap actuació important i els canvis de consellers són tan sovintejats que ja no sabem si un deixa els papers a l’altre. El que no agafa el següent és el compromís de l’anterior, i així passen els anys, i marxen opcions de treball i negoci que depenen de les bones comunicacions.
A punt de començar una nova legislatura, considero oportú tornar-ne a parlar, amb el compromís de traslladar, via Parlament, aquestes peticions i exigir-ne el seu compliment. Ho faig cada tres o quatre anys, però com es pot veure l’èxit és més aviat escàs. Hi ha poca sensibilitat envers el món rural, i a més aportem pocs vots. Difícil lluita, però no per això ens donem per vençuts.
* L’autor és alcalde de Borredà
