La perillosa immediatesa del moment present ens ha portat a una espiral de neguit generalitzat que es tradueix en la qualificació/desqualificació de fets, situacions i persones sense aturar-se ni en les causes, ni en el context, ni en la certesa/veracitat de la valoració que se’n pugui fer. Sense formar part sortosament de la NRA (Associació Nacional del Rifle, club amb llicència per matar) sembla que estiguem en permanent estat de guàrdia per disparar amb el dit acusador i la incontinència verbal sobre qualsevol situació que se’ns posi a tret i que "aparegui" en pantalla. Em recorda aquella prova ocular on cal prémer el botó cada vegada que apareix un puntet vermell dins el nostre camp visual. Si l’heu feta mai recordareu que hi ha moments que el premem sense que aparegui res. Posats a fer no volem pas "suspendre" la prova. Millor que en sobri que no pas en falti. Estem en un estat de crònica i preocupant malfiança on tot ens resulta sospitós, denunciable i d’inqüestionable desaprovació. Posem en el banc dels acusats gent que ha tingut una trajectòria impecable en tots els sentits i no tolerem cap relliscada a ningú. No en perdonem cap. Mai com ara hi havia tanta facilitat per passar d’innocent a culpable i a l’inrevés. La llista de sospitosos canvia dia rere dia. Observareu l’extrema diligència a qualficar/difamar ja que els fets es succeeixen de manera supersònica i qualsevol intent de digestió/reflexió es fa del tot impossible. ¡Quants mots tenen un ús inapropiat!
Fixeu-vos amb quina perillosa temeritat brollen les paraules: adoctrinament, separatista, feixista, cop d’Estat, traïdoria… S’han buidat del contingut originari, s’ha alterat la recepta i s’han fet homologables a qualsevol situació que tingui alguna semblança o proximitat. Què vol dir adoctrinar?.. I així tots els interrogants que vulgueu. El pobre Maquiavel ja no es troba sol en la seva infernal i eterna usurpació. Hem caigut en el parany d’una perversa complicitat en fer ús dels mots sense pensar en la seva etimologia, intenció i veritable contingut. Els fem servir per fer denúncia i justificació sense pensar en el seu significat original i en la tremenda distància que existeix entre el concepte i la realitat més directa. Tot ho veiem igual i equiparable. Nietzsche reactiva la seva vigència amb l’obra "Sobre veritat i mentida en sentit extramoral". Us la recomano. Ens hem allunyat de la veritat, si és que existeix, i naveguem en un mar d’il·lusions que ens ofereix llamineres propostes per seguir tenallats per la imprevisió, l’insult gratuït i l’espontaneïtat. Potser pel camí hem oblidat que som humans i que l’error i el perdó ens haurien d’identificar com a tals. Hi ha molta feina a fer i no sé pas per on hauríem de començar.
Estem en un estat de preocupant malfiança on tot ens resulta sospitós, denunciable i d’inqüestionable desaprovació
