Deia en Bertold Brecht que “hi ha homes que lluiten un dia i són bons. D’altres que ho fan un any i encara són millors. Més encara, en trobes que mantenen l’esforç al llarg de molts anys i esdevenen molt bons. Però el súmmum rau a lluitar tota la vida. Heus ací on podem parlar dels imprescindibles”. Tot i que una dita castellana afirma que “san Preciso se murió hace tiempo”, em sembla evident que sempre es poden fer excepcions. Dit positivament, et pots trobar gent a qui adjudicar allò del que “no t’hauries de morir mai”. No és gaire normal, sinó una “rara avis”. Quan els veus, no els vols perdre.
En aquest grup de persones, no hi encabiria un sol polític. Menys encara, si analitzem la situació política a nivell català, espanyol o europeu. Ens hem deixat aclaparar per tants cagamànecs que la corrupció campa a tort i a dret. Pot ésser normal -fins a cert punt- que un la pugui espifiar. El que no es pot admetre i és de jutjat de guàrdia, però, passa per la vergonya i l’insult de l’aforament, l’indult, la deixadesa de temes per tal que malifetes flagrants i altres herbots prescriguin judicialment. Citar exemples seria bufar i fer ampolles.
També deia el propi Brecht que “quan la hipocresia comença a ésser de molt mala qualitat, arriba el moment de dir la veritat”. O també que “qui no coneix la veritat és un ignorant. Però qui ho sap i la qualifica de mentida és un autèntic criminal”. En molts d’aquests casos, topes amb el cinisme que l’acusat s’aferra a la presumpció d’innocència i vol capgirar-ne la culpabilitat. A l’extrem de voler adjudicar la culpa al periodista (“pregoner”) que ha destapat els tripijocs i les martingales. Sentint-ho molt -en allò que em pugui afectar a mi- han begut oli!
Sempre pretenia conscienciar el públic en les seves obres de teatre. El seu objectiu final cercava un canvi social efectiu, fent per tal que el missatge teatral eduqués individualment l’espectador. A ell, jo sí que el qualificaria de personatge imprescindible. Al punt que el règim dels nazis no va dubtar a foragitar-lo del propi país. En el “camí” orientat a controlar les masses, els feia por la pedagogia ajustada. Admiro la gent compromesa en tasques de voluntariat. Ho fan de manera discreta. Aquests són imprescindibles. Com deia l’Evangeli, “sense que la mà esquerra sàpiga què fa la dreta”.
