Una de les herències del procés serà la col·lecció de declaracions i escrits excessius que molts polítics, tertulians professionals i tertulians amateurs de les xarxes socials han practicat en els darrers cinc o sis anys. La sensatesa no ha estat una exclusiva de cap bàndol. Hi ha hagut i hi ha molta emoció. De fet, l’emoció ha pesat massa sovint més que la raó. I els excessos no només no han estat patrimoni de ningú, sinó que han servit per incrementar molt les distàncies. Massa tweets impulsius que es disparen i que amb el temps, en contextos ja canviats, retornen com a mostres d’una gran mediocritat. La prudència no necessàriament fa traïdors, però la imprudència traeix fàcilment els que es deixen portar i perden el fil de la cordura.
En aquest procés hi ha gent que ha renegat dels seus orígens i fins i tot de la bona educació. Persones que han arribat on han arribat gràcies a la seva filiació i que van acceptar de bon grat ser acomboiats per les sigles d’un partit o pels avantatges del clientelisme polític més barroer i que després s’expressen amb una altivesa i una rancúnia impròpies envers els que els van permetre arribar a les responsabilitats que van ocupar. Hom pot canviar d’opinió. Només faltaria. Però realment cal rabejar-se amb les persones que els van nomenar per ocupar els càrrecs que els van donar una certa projecció? Tot plegat no és només política, també hi ha la qualitat de les persones, la seva enteresa i la capacitat de construir trajectòries amb sentit. Practicar la fe amb el delit del convers porta excessos que ningú demana i que el temps demostra com a gratuïts, innecessaris. Perdre les formes no és fer política, és perdre les formes. I alguns personatges quan es difuminen, incapaços d’abraçar la reflexió, només abracen l’estridència. I la llei de l’estridència és inexorable: cada cop ha de ser més aguda per evitar l’empetitiment i l’anonimat.
De conversos, n’hi ha a favor de la independència de Catalunya i a favor d’una visió antiga i excloent de l’Espanya més uniformitzada. Tothom pot pensar el que vulgui però no cal ser més papista que el Papa cada dos per tres. Els conversos sempre són els menys empàtics. Tenen por que l’empatia els retorni al seu passat.
Hem viscut una situació en què els moderats ha perdut la partida i han estat bescantats. Ser moderat a Catalunya ha cotitzat a la baixa. Però els irreductiblement purs de cada cantó només han portat al desastre. Els uns per abraçar una unilateralitat inconsistent i els altres per teixir una venjança en comptes de pensar en una solució. I, al final, l’atzucac. I una perspectiva per davant poc afalagadora, un país amb una escissió que es va fent amarga i unes famílies amb gent a la presó o l’exili i els patrimonis en perill. Uns van calcular malament l’equació entre la seva percepció de la dignitat i la intel·ligència política i uns altres estan calculant molt malament l’equació entre fer política i fer justícia. Tenim el país empantanegat per dècades.
Abans només escrivien els periodistes i uns quants articulistes, però avui les xarxes socials fan que escrigui tothom i, per tant, que tots ens puguem posar davant del mirall del nostre capteniment en aquests anys. I és aquí on les trajectòries es posen a prova i on les persones traspuen voluntat de respecte en la diferència o projecten la diferència ofensivament. Algunes persones, moltes de les quals fora de Catalunya, han practicat un anticatalanisme que només supura odi, i d’altres des de Catalunya han exhibit una superioritat moral de l’independentisme que només supura sectarisme, no seran capaces de llegir les seves pròpies paraules sense enrojolar-se. No caldrà que ningú els recordi l’excés, serà el propi temps el que els donarà una perspectiva molt incòmoda de si mateixos. I no parlo d’errors i febleses puntuals en trajectòries d’una certa volada, parlo dels que s’han abraonat descordadament i reiterada davant d’esdeveniments que sempre semblaven tan històrics que els feien escriure com si no hi hagués demà.
Per contra, hi haurà gent que defensant amb tota la convicció la independència de Catalunya no li haurà calgut traspassar límits verbals innecessaris ni retorçar arguments raonablement inconsistents, i hi haurà gent que haurà defensat la unitat d’Espanya sense recórrer a posicions ni tan essencialistes ni per descomptat al marge de la democràcia. En temps complexos cal anar amb cura amb les paraules. La complexitat no es resol amb més complexitat i algunes expressions només serveixen per inflar el gos.
La volàtil enteresa moral dels conversos sempre produeix literatura menor que emmiralla personatges que només sobreviuen en l’estridència. La mediocritat no és mai una casualitat.
