Que bonic és reproduir el passat! No oblidar mai els orígens. Encara que només sigui pel fet de no perdre tradicions. I, alhora, agafar embranzida per projectar-nos en el futur. En aquest sentit, em plau moltíssim tornar a parlar d’una nova edició de la Fira Modernista. Concretament, la número setze. Un esdeveniment social, cultural, lúdic i festiu que ja es troba plenament arrelat a l’agenda terrassenca i que treu al carrer el bo i millor de la nostra hospitalitat. Tindrà lloc al llarg d’aquest cap de setmana que avui encetem. Ens visitarà gent dels punts mes llunyans i insospitats. Fins i tot de fora dels Països Catalans. Les xifres i informació de què disposa el nostre Ajuntament així ho certifiquen. I el creixement, d’any en any, és espaterrant. Raó de més per no deixar de pujar el llistó.
Podem proclamar -amb gran orgull- que és la gran festa del Modernisme català. Un viatge al passat -per això parlo d’endarreriment del rellotge- bo i reproduint l’esclat modernista de finals del segle XIX i principis del XX. Amb artesans, teixidors, vestits d’època, actes i espectacles que escenifiquen el caliu d’aquells temps i ens retornen i ubiquen uns cent anys abans. No endebades la nostra ciutat pot presumir de tenir un munt d’edificis amb aquell segell inconfusible. Per això mateix, el marc de tot plegat esdevé fantàsticament reeixit… Volent fer una comparança, amb tots els respectes, és gairebé com reviure una fira medieval en ple municipi de Montblanc. Millor, impossible!
…És molt d’agrair la visió del nostre Consistori -fa quinze anys- quan es va proposar recuperar el vell i bell costum de la fira de la primavera de l’any 1228. Una concessió o privilegi que devem al rei Jaume I i que el govern de la Generalitat va declarar com a festa local d’interès turístic. Ara, ja, tan sols manca fer una crida a tota la ciutadania per tal que esmerci el màxim esforç per anar encimbellant -encara més- el nivell de la fira. De fet, la nostra vila té -des de sempre- uns signes d’identitat que són famosos universalment. No és fer volar coloms. Parlo del conjunt romànico-visigòtic de les esglésies de Sant Pere, el jazz, el món de les colles castelleres, l’hoquei i l’olimpisme, etcètera. Una cirereta perfecta per al pastís del Modernisme.
