Tots els sistemes democràtics sans se sostenen sobre els pilars del diàleg i en la idea d’intentar entendre la idea de l’altre. La versió d’"Èdip", de Sòfocles, en versió de Jeroni Rubió Rodon comença amb el diàleg entre els grecs Sòcrates i Parmènides que no polemitzen, no volen persuadir, ni ser persuadits, no pensen a guanyar o a perdre, els dos saben que la discussió és el camí possible per arribar a una veritat. Lliures pensen o intenten exercir el diàleg que substitueix l’oració i la màgia. En aquesta versió l’accent no està posat en la part freudiana, en l’aspecte psicològic i les interpretacions de Sigmund Freud de les relacions d’Èdip amb la seva mare, sinó les relacions d’Èdip amb el seu poble. L’exercici del poder i els seus patiments prevalen per sobre de les relacions sentimentals dels personatges.
Oriol Broggi agafa el fil de la investigació del crim com si fos un thriller cinematogràfic, en aquestes anades i vingudes en la investigació, el director ha transformat l’escenari Romea en una versió de la Biblioteca de Catalunya. Espais oberts il·luminats en càlids i freds de la mà de Pep Barcons, amb sorra, teles, canyes i oliveres. L’obra està al Romea però perfectament podria implantar-se a la Biblioteca de Catalunya amb la mateixa eficàcia. La història es narra i s’explica, té més de narració de fet ocorreguts que d’esdeveniments que l’espectador contempla, com passava en el teatre de la Grècia clàssica.
El repartiment està encapçalat per Julio Manrique, Carles Martínez, Marc Rius, Mercè Pons, Ramon Vila, Miquel Gelabert i Clara de Ramon. Tots els personatges de l’obra giren entorn de la coneguda història d’Èdip. Èdip insisteix a descobrir la veritat i ho fa sense treva, el que fa que la seva pròpia desgràcia arribi implacable i sense cap tipus de mirament sobre ell. La paraules d’Èdip per descobrir l’assassí fan que la veritat se li vagi apareixent a poc a poc davant els seus ulls com un mirall en el qual al principi borrós i al final clar com l’aigua transparent apareix la veritat que el personatge no pot suportar. Èdip no té por de la veritat, vol salvar la ciutat i insisteix a descobrir valentament la veritat a través de la paraula. Les paraules dels actors tenen un ritme lent, perquè l’espectador atrapat a la xarxa del que s’explica tingui l’oportunitat d’assaborir el discursos dels actors, només Julio Manrique s’exalta i es precipita a la recerca de la seva set de saber, de vegades donant pals de cec, però altres vegades obrint camins sobre la seva pròpia veritat. Julio Manrique es lliura amb una energia salvatge a la interpretació d’un personatge angoixat que com més s’acosta a la veritat més desesperat i acorralat es troba. La paradoxa d’aquest personatge és que la set de veritat el portarà a la seva pròpia destrucció i el càstig. Ens atrapen molts moments de l’espectacle, de tots ells destaquem la trobada entre Èdip (Julio Manrique) i el pastor (Miquel Gelabert).
Un cop més Oriol Broggi amb la paraula com a única tecnologia treballa la interpretació d’uns actors que troben els personatges en una reflexió sobre l’exercici de buscar la veritat. En aquest temps de sordesa política i corrupcions les paraules de la tragèdia ressonen.
