A la meva feina, especialment pel que suposa de tracte amb la gent, hi ha molts moments de neguits i dedicació desmesurada, i de vegades m’he plantejat si valen la pena tantes angoixes i sacrificis, i no parlo de diners ni de marge de beneficis sinó d’energies gastades a solucionar conflictes de la gent. La resposta sempre és la mateixa: val molt la pena. Un somriure d’un nen, d’una nena, que avança amb fortalesa en la seva vida i que es fa gran sent feliç i amb salut provoca grans dosis de satisfacció.
Tot això encara agafa més força quan el nen o la nena pertany a un col·lectiu amb una discapacitat sigui del tipus que sigui. Els que hem tingut la gran sort de poder treballar dia rere dia aquestes situacions coneixem la importància que l’activitat física, el lleure i la recreació representen per a aquests infants i per a les seves famílies. Unes famílies que porten la situació que els ha tocat viure amb una fortalesa i una fermesa envejables i que l’única cosa que demanen és ser absolutament normals, que la seva realitat sigui tractada com qualsevol altra ni més ni menys. No volen tracte diferencial pel que tenen a casa, no volen fer llàstima i no demanen caritat, senzillament volen ser famílies que rebin les mateixes prestacions que reben la resta de famílies del món.
Aquesta introducció em serveix per denunciar les poques possibilitats que aquests infants tenen per poder accedir a moments de dispersió a través del lleure i l’esport fora de la seva activitat reglada. Són milers les activitats extraescolars pensades i dissenyades per a la població infantil i juvenil del nostre país, però són poques i cares les que s’han estructurat per a aquests nens que necessiten un tracte (quant a la dedicació i l’especialització) diferent. Sovint aquests nens necessiten un monitor per a cada persona, un monitor amb una formació concreta per donar resposta a les seves necessitats. Però aquesta relació d’un nen-un monitor resulta inaccessible econòmicament per a molts pares i mares.
Cada temporada de vacances escolars disposem d’una oferta molt àmplia per "col·locar" els nostres fills a casals i multitud de propostes de lleure i recreació, possibilitats que en el cas d’aquestes famílies es redueixen sovint a res o poc, però car. Les administracions s’omplen la boca quan parlen de la seva acció social i la seva atenció a la diversitat, però segur que encara poden revisar algunes de les seves decisions i esmerçar més esforços (econòmics i estratègics ) per donar sortida a una situació que juga en clar desavantatge respecte de la normalitat.
Tots tenim els mateixos drets, però els que cada dia vivim la situació d’aquest col·lectiu de nens i nenes amb discapacitats de vegades no ens queda altre remei que posar-ho en dubte.
Les meves últimes paraules seran per a aquests pares i mares que lluiten per un futur just i sobretot normalitzat dels seus fills, sense demanar res que la seva condició de ciutadans no els atorgui. Unes persones entregades a la vida dels seus primogènits, encara més que les nostres, pares de nens i nenes sense discapacitat. Una gent que sense fer escarni reivindica una millor qualitat de vida per als seus benjamins, en els accessos als llocs, amb les oportunitats en el món educatiu i laboral, en el fet de poder donar dignitat a una situació complicada però igualment plena d’amor. Els drets són per a tots els mateixos, cap situació pot quedar al marge d’aquesta màxima i sovint els col·lectius que necessiten major protecció queden fora dels recursos que mereixen per formar part de la societat i no pas per ser un grup petit o diferent.
* L’autor és coach advance life
