Els portaveus dels profetes de l’optimisme anuncien la bona nova que la crisi iniciada l’any 2008 ja ha estat superada i es donà per acabada l’any 2014 -"Unos tienen mucho y otros nada, pero la media es la correcta" (El Roto). Molts s’ho han cregut. "Hi ha, diu el sociòleg Kerman Calvo, una creença il·lusòria entre molts ciutadans que la crisi ha desaparegut." La realitat, però, no enganya. Hi ha una gran quantitat de signes socials que indiquen tot el contrari: que, no la crisi, sinó les crisis -econòmica, social, política i judicial- no solament no han estat superades, sinó que s’han agreujat de tal manera que es pot parlar avui d’una degradació de la democràcia, cada vegada més autoritària.
Quins són aquests signes? Nombroses vegades els ciutadans s’han llançat i es llancen al carrer -"¡A la puta calle!, nos dijeron. Y eso hicimos" (El Roto)-, no pas per passejar ni per prendre el sol, sinó per manifestar-se a favor dels seus drets socials i polítics escapçats i en contra de la ceguesa i sordesa dels polítics de torn amb connivència amb els qui realment manen -"Conviene canviar a los ministros de vez en cuando, para que parezca que son otros" (El Roto). Sense comptar els anys 2017 i 2018 hi ha hagut aproximadament a Espanya des de l’any 2010 fins al 2016 unes 260.000 manifestacions comunicades a l’Administració. Riuades i marees de ciutadans flueixen pels carrers i places de les ciutats tot i fent sentir el batec que són vius i el crit de la seva indignació -la "còlera del poble"- segons el president de França, Macron.
Pràcticament no hi ha hagut cap col·lectiu que no surti o que no hagi sortit al carrer: manifestacions, assentades, ocupacions, acampades, marxes, desobediència civil, activisme online…, realitzades pel moviment dels "indignats" (15-M) contra el segrest de la democràcia, la Plataforma dels Afectats per les Hipoteques (PAH), els pensionistes per unes "pensions dignes", els estafats per les preferents, les plataformes en defensa de la "renda bàsica universal", les "marees" ciutadanes contra les retallades, els metges en lluita per la sanitat pública i contra la seva privatització, els mestres i professors per una escola pública de qualitat, les protestes contra la reforma laboral, les dels taxistes contra la competència deslleial, les reivindicacions de les treballadores de les habitacions dels hotels (les Kellys), les massives manifestacions feministes per la igualtat de gènere, contra la violència masclista i contra les sentències injustes referents a les violacions, les manifestacions obreres de l’1 de maig contra l’atur i la precarietat laboral, etcètera. I, en relació amb Catalunya, les massives manifestacions per la independència, per la llibertat dels polítics empresonats preventivament per l’exercici de la política, les multitudinàries concentracions per la unitat d’Espanya i les realitzades tot i demanant el diàleg com a solució…
Què ens indiquen tots aquests signes? Els signes són indicadors -indicis, icones, símbols- que fan referència a una altra cosa. En aquest cas les manifestacions ens assenyalen un munt de problemes no resolts. A més tots aquests col·lectius que es manifesten tenen quelcom en comú, l’ús de símbols: banderes, pancartes, cançons, samarretes reivindicatives , de protesta o amb eslògans estampats de color -blanc, verd, groc, vermell, violeta, rosa… Els símbols, que són convencionals – una comunitat de persones es posa d’acord en el seus significats-, són importants perquè no només tenen una dimensió intel·lectiva, sinó també emocional, és a dir, orienten l’home vers un horitzó on són projectats els somnis, les esperances, els desitjos, les il·lusions. Els símbols són certament un mirall especial on es reflecteix la cara bifront de l’home: és realista, però també utòpic.
No diu la Constitució que som un Estat social -no diu liberal- i democràtic? Escoltaran els polítics el batec vital de la societat?
Sentiran el crit, la "còlera del poble"? Estaran preparant, tal vegada, noves lleis "mordassa"?
* L’autor és filòsof
