S’ha de poder parlar de tot. Sense embuts. Just l’endemà de l’anunci oficial de dissolució de la banda terrorista basca, faré un joc de paraules. Lluny de traduir-ne les sigles ("Euskadi ta Askatasuna" / llibertat del país basc"), goso inventar-me l’estirabot que "Estic Totalment Al·lucinat". D’una banda, és cert que m’alegra la notícia. Però anunciar que donen per clos el seu cicle històric i la seva funció em remou els budells. Sobretot, quan -parlant clar i català- només han tingut un sol objectiu: sembrar terror, dolor, mort i extorsió.
Aquesta decisió no la prenen de manera voluntària. La conjunció simbiòtica d’un conjunt de factors ho fa possible: la fermesa de les institucions, el rebuig social generalitzat, la forta pressió policial, la mateixa evolució del propi nacionalisme basc, etcètera. Per tant, no admeto acceptar -sense més ni més- el cinisme de qui es va endur gent a tort i a dret. Allí, a Euskadi i també ací, a casa nostra…
Amb un record emocionat per l’amic Paco Cano, a qui ens el van prendre el desembre de 2000. Alhora, amb un "chapeau!" per a na Gemma Nierga que -poques setmanes abans- havia llançat un clam a la classe política tot demanant diàleg… Em permeto recordar que no li van fer cap cas, després de l’assassinat de n’Ernest Lluch i ja es va veure com van anar les coses després…
A banda de colpejar Terrassa, no puc passar per alt els atemptats de Vic, Sabadell i Hipercor. Per tant, perdonar -setanta vegades set, com diu l’evangeli?- pot ésser una qüestió ambivalent (política i moral). Ara bé, que mai no em demanin oblidar, quan hi ha hagut un munt de vides truncades, famílies trencades i plors sense fi.
Un suspens rotund i sense escletxes per als governs Aznar i González, pel fet que no van demostrar altura de mires i magnanimitat envers el tema. La història -que és prou sàvia- ja els jutjarà un dia o altre. No se la mamaran tan dolça. Sé que no els agradarà.
Tanmateix, els qualifico -de forma suau i em quedo curt- d’uns autèntics impresentables.
Faig el mateix amb els dirigents històrics de la banda i els seus escamots. Voler monopolitzar un sentiment de reconeixement social envers una suposada bonesa de la mesura és de jutjat de guàrdia. "Y hasta aquí puedo leer."
