Estimats lectors. Els que viviu en una gran ciutat, o en ciutats més petites, envoltats de gent, vehicles, soroll…, penseu en els petits pobles com a llocs idíl·lics, sense especials problemes ni preocupacions, veient passar els dies amb una calma i tranquil·litat realment envejables. Alguna cosa de veritat hi ha en aquesta visió, però voldria exposar la gran inquietud que impera en bona part d’aquesta Catalunya rural, confrontada amb la urbana.
Al llarg dels anys, penso en els darrers quaranta, per no ficar-me en èpoques passades, fora del marc democràtic, ha imperat el poder de les ciutats. Es aquí on s’ha forjat la nova Catalunya, en una competició sana i contundent, per veure quina es posicionava millor en el camp de la indústria, noves tecnologies, turisme, etcètera. Han estat les ciutats les que han aportat diputats i diputades cap al Parlament, el Congrés de Diputats i cap a altres centres de decisió, amb els ànims posats a potenciar-les de cara al futur.
Les legislacions, en qualsevol matèria i àmbit, han tingut com a centre d’atenció les ciutats. Tot el que necessitaven i volien havia de convertir-se en accions legislatives per fer-ho realitat, de la manera més ràpida i fàcil possible. Així és com hem vist créixer i créixer, i continuar creixent, els centres urbans, sense reflexionar ni pensar en si aquest creixement era equilibrat i sostenible. Tothom estava atrafegat a ampliar espais, construir nous barris, nous polígons industrials, noves perifèries… No hi havia temps per pensar en el país, en conjunt.
És evident que no pertoca als alcaldes pensar en el conjunt del país però, si tampoc hi pensa el govern, encarregat de fer-ho, és lògic acabar com estem ara. I com estem ara? Doncs, hem construït un país totalment desequilibrat. Estem en un sistema de grans ciutats, atapeïdes, col·lapsades, concentrades en un cap immens, al voltant de Barcelona, amb unes extremitats cap amunt i avall, seguint la costa.
Ningú havia pensat en un altre tipus de creixement, més harmònic, més extens que intens, més equilibrat, com per tenir amplis pulmons i vies d’esponjament. A dia d’avui, veiem unes grans ciutats, moltes de les quals continuen creixent, en detriment d’un immens espai interior que va decreixent, any rere any, fins al punt de posar en perill de supervivència un amplíssim territori.
En unes poques xifres ho veurem molt clar. Si de 947 municipis que té Catalunya n’hi ha 600 que perden població, ja queda clar que les coses no van bé. Però no solament es produeix aquesta pèrdua, és que molts d’ells han entrat en un camí de no retorn. És a dir, la pèrdua és constant des de fa vuit o deu anys, i l’increment de pèrdua s’accelera, amb el pas dels anys, sense cap previsió d’aturar aquest fenomen. Per posar un exemple proper, els 31 municipis de la comarca del Berguedà perden població, tots ells. I, si anem al Ripollès, al Solsonès o altres comarques de muntanya, veurem passar el mateix.
Tots els grans desequilibris són dolents, per al conjunt, i els governs d’aquí, com també els centrals, no han dut a terme autèntiques polítiques de reequilibri territorial. Som a temps de revertir la situació? És complicat, i necessita temps, però alguns països propers se n’han sortit prou bé com per copiar-los. França, Suïssa, Àustria… ho han fet, per què no aquí? Els qui vivim en aquest immens territori rural, en ple despoblament, fa temps que ho estem reclamant i que ningú dubti que si arribem a tenir govern, d’aquí uns dies, serà una de les primeres exigències que li farem arribar. I no pensant en nosaltres mateixos, sinó en el conjunt del país. Deixar continuar l’actual tendència és un dels pitjors errors que podríem cometre, i ja prou anys s’han deixat passar com per no fer res, com per no exigir canvis radicals.
* L’autor és alcalde de Borredà
