Hi ha una dita castellana amb la que no hi estic gaire d’acord. És la del que "val més una imatge que mil paraules". Igual que en Jaume Cabré, en discrepo. Entenc just tot el contrari. Capgirant la frase, recull conté la seva màxima fondària: " un sol mot val més que mil imatges "…No suggereixo altra cosa que la societat actual és massa sorollosa. No fem prou per impedir que ens aclaparari i entabani amb allò que hem batejat com "contaminació acústica". Hi ha molta gent que xerra i xerra sense pausa. No sap gaudir -ni permet que els altres ho facin- del silenci, la reflexió, la meditació i la pròpia pregària. Dins d’aquest grup, sense massa distincions, hi poso les persones que arriben a creure’s que saben de tot. Fins el punt que, en converses on haurien de mantenir-se mudes -perquè no en tenen ni idea- tenen la barra de saltar a l’estrada i parlar indiscriminadament, no dient res consistent. Se les veu a venir de lluny.
La pròpia classe política ha encabit -en les seves trones- un munt de personatges de preparació més que dubtosa, sense cap base. Poden semblar lloros de repetició. La presència de micròfons fa que s’activin llurs neurones. Les parpelles se’ls mouen i fan pampallugues. Els agraden les càmeres més que als bocs la llet. Un dia rere l’altre, els criden al plató d’emissores de ràdio i televisió. Sovint venen fum i més fum. Tenen, fins i tot, l’autoconvicció que el fet d’haver-se "col·locat" en la moma, els ha inoculat allò que jo qualifico com a "ciència infusa". Amb perdó de la grolleria, no serà que aquest procés s’ha generat pel cul? Bromes a banda, dono un altre sentit a la paraula que es dóna com a penyora de compromís. Sempre s’ha de complir. Peti qui peti ! Com si fos un document. En l’argot popular, va a missa. No s’admet la més mínima variació.
Als qui defensen que la paraula només ha d’ésser paper mullat, els hi etzibo el màxim rebuig. Cal validar-ne la màxima importància per sempre. No essent així, a tot el qui pretengui enredar-me, el miraré fixament als ulls. Segur que el venço per esgotament. Encara que només sigui perquè "qui riu més bé és qui riu darrer".
