La setmana passada, feia referència a l’excés d’administracions. Avui, vull parlar de l’excés de normatives i legislacions. És habitual, tant en el Parlament de Catalunya com en el Congrés de Diputats, valorar cada legislatura, en funció del nombre de lleis que s’han tramitat. No es valora tant la qualitat com la quantitat, de manera que tots els governs procuren animar la producció legislativa, com a via per justificar la seva acció política.
Aquí, en el Parlament, la capacitat legislativa és molt menor, respecte la del Congrés de Diputats, però no per això volen quedar enrere, de manera que la via per augmentar la xifra consisteix a renovar lleis, cada pocs anys. Per entendre’ns, si la llei d’urbanisme porta vuit o deu anys de vida, el conseller del ram, o el seu grup parlamentari, considera arribat el moment de modificar-la. El mateix es fa amb la de protecció dels animals, en la de protecció lumínica, la d’estalvi energètic, la de política forestal, la d’habitatge, la de protecció del territori o qualsevol altra del centenar que hem redactat i aprovat en el Parlament, en aquests prop de quaranta anys d’existència.
Quins resultats produeixen aquests canvis? Un autèntic desastre burocràtic, i una gran incertesa legal, sobretot quan es tracta de lleis de gran repercussió pública, com la d’urbanisme, o les relacionades amb activitats diverses. I és que, a vegades, es canvia llei, quan encara ni tan sols s’havia redactat el reglament que la desenvolupava. Hi ha hagut tanta pressa redactora de noves lleis que no s’ha tingut temps per implantar-les ni veure el seu resultat concret.
Per què dic això? Per què em queixo? Doncs, perquè es demostra la poca vinculació entre el que es fa en el Parlament i el que passa en el territori. O si voleu pel desconeixement de la realitat concreta del país. Catalunya compta amb 947 ajuntaments, dels quals 600 són petits, o molt petits, amb molt poc personal administratiu i, encara menys , tècnic. Conèixer i implantar una nova llei suposen un immens esforç per a tots els administrats, començant pels ajuntaments que, a tots ells, els toca aplicar. Si quan han estudiat, preparat i començat a aplicar una llei aquesta es canvia, suposa tirar per terra esforços, diners i coneixement, per tornar a començar.
Portem anys fent aquesta mena de joc desconcertant, amb greus dificultats per fer entendre als ciutadans que, en pocs mesos o en molts pocs anys, el que es podia fer, ara, ja no es pot. O el que els demanàvem per obrir un negoci, una activitat o unes obres ha canviat tant que han de refer papers i previsions, de dalt a baix. A més, sempre hi ha oportunistes, que volen renovar lleis per tenir un lloc a la història, demostrant que van més lluny que cap altra autonomia o país europeu. D’aquí a tenir lleis que després no es poden complir per falta de finançament, tècnics preparats o territori adequat.
No sé si aviat tindrem govern o no, perquè no semblen ni saber-ho els partits que varen guanyar, el passat 21-D, però si es torna a posar en marxa el Parlament, sorgit d’aquestes eleccions, haurien de canviar els plantejaments de molts anys, en el sentit de mantenir la legislació existent, i només retocar aquella en què ha quedat demostrada la seva inoperància. No es pot valorar una legislatura pel nombre de lleis tramitades, sinó per altres conceptes, més lligats a la gestió i al control de l’acció de govern.
Abans de canviar lleis, s’ha de veure per a què han servit les existents, i si realment eren aplicables o no. Puc assegurar que si hi hagués una auditoria completa i objectiva de la legislació vigent es constataria un grau molt elevat d’incompliment, i no pas per falta de voluntat, sinó per impossibilitat real de complir i fer complir les lleis. La distància entre el Parlament i la realitat s’ha fet més i més gran, amb el pas dels anys. Toca tornar enrere i no fer res que veritablement no faci falta.
* L’autor és alcalde de Borredà
