La llotja de la final de la Copa del Rei de dissabte era tot un espectacle. El rei i tres ministres del govern espanyol (Zoido, Íñigo Méndez de Vigo i Dolores de Cospedal) configuraven un pack ben estrany. No sé què hi pintaven. Hi vaig trobar a faltar dos personatges més, esperpèntics dins l’embolat que viu el Principat de fa un munt de mesos: en Javier Tebas i na Cristina Cifuentes.
En Tebas és el president de l’anomenada “Lliga nacional de futbol professional”. Abans que el Barça sotmetés el Sevilla amb una maneta de gols, vomitava suposades lliçons de democràcia. Qui és ell per escalfar els jutges tot igualant la xiulada de l’himne nacional amb terrorisme? Dels seus antecedents, què podíem esperar?
A la Cifuentes, la comparo amb un gerro i un penó. Després d’enxampar-la (in fraganti) en el nyap d’un màster inventat, encara ha tingut el desvergonyiment inútil d’aferrar-se al càrrec. Negar l’evidència certifica la seva total incapacitat. Volent-li “escurar la cassola”, metrallant-la a preguntes, ha practicat un teatre patètic: accelerar el pas, fer-se l’orni, somriure i etzibar un “muchas gracias”… “Gràcies”, de què? La mateixa estratègia de la claca d’en Rajoy davant el munt de corrupteles que hi ha.
Òbviament, aquestes dues cartes de presentació els autoinhabilitaven per assistir a un espectacle esportiu. Llavors, tot i que figurar els agrada més que als bocs la llet, se’n van desmarcar, al·legant “problemes d’agenda”. No cal ni dir que no volien empassar-se la xiulada monumental que presidí el seu inici. Quina trepa de llepaciris!
És arribat el moment d’exigir claredat, coherència, rigor, integritat i elegància. No cal citar casos massa menors, en altres països comunitaris de l’entorn. Qualsevol fet polític contrari a aquesta espècie de decàleg s’hauria pagat amb un escampar la boira. Ipso facto. I, si ells no volen, cessats per reial decret! Com si s’apliqués un article 155-bis.
