Medea és una tragèdia que presenta una dona forta amb la necessitat de fer sentir la seva veu. Han passat 25 segles des que s’escrivís i el problema de la presència de la dona en la societat sembla que segueix vigent. El director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual, s’endinsa al cor de la tragèdia grega per mostrar-nos la seva visió en una hora de rellotge de manera summament intel·ligent i una ironia que és gairebé crueltat. La crueltat que neix de l’irracional del comportament humà. No cal remuntar-nos al temps d’Eurípides o Sèneca per veure que l’ésser humà es comporta de forma irracional, en tenim multitud d’exemples al nostre voltant. Lluís Pasqual mai és trivial quan explora les minúcies de la nostra rutina quotidiana, ens mostra com Shakespeare l’universal de la conducta violenta, la naturalesa criminal i la set de venjança d’uns personatges les vides dels quals estan marcades per la tragèdia.
Medea, filla del Rei Eetes i néta del sol, està casada amb Jàson, cap dels argonautes. Representa l’estrangera, a la qual tots tenen por, la bruixa o fetillera, la dona marcada per la societat, apartada i condemnada a la soledat. A mostrar aquests sentiments ajuden la música de Radiohead, Metallica, Jeff Buckley, Purcell i Nirvana. El gran problema de Medea és l’origen estranger que la porta a un rebuig d’aquesta dona, quan no hi ha raons apareix en escena la irracionalitat i com a conseqüència els crims de l’instint assassí.
Jàson abandona Medea per una altra dona més jove i Medea assassina tot el que estima Jàson, sobretot els seus dos fills. Aquest fet marca la tragèdia. Lluís Pasqual planteja la caixa escènica de la Sala Fabià Puigserver totalment buida plena d’aigua, tolls i solitud, on juguen dos nens innocents aliens al seu tràgic destí. L’aigua i la desesperació d’una dona demanant la presència del seu amant enmig de la foscor, enmig de la nit més fosca. Una dona que plora desesperada, una dona que ha traït la seva família per amor i l’amor li ha pagat amb desgràcia i solitud. Una estrangera menyspreada pel seu marit, una terra que menysprea i odia l’estranger. La dona sola, abandonada i desesperada demana desesperada la presència del seu amant; aquesta dona desesperada és una Emma Vilarasau en el millor paper de la seva carrera, amb els cabells curts i un xandall negre del Decathlon. Davant seu Jàson, Roger Coma, que la traeix, apareix i desapareix ràpidament, tota l’acció es focalitza en Medea, sobre la qual cau constantment la pluja.
Medea com una leprosa, com una dona menyspreada, sense futur i sense destí, que no pot tornar al seu origen i tampoc pot tenir un futur, es troba perduda existencialment com aquest emigrant que de nit a París busca una habitació, el personatge de Bernard-Marie Koltès a "La nit just abans dels boscos", perduda sota l’aigua aquesta Medea pren el camí de l’astúcia, de l’engany, la venjança i la ira per poder sobreviure en un món estèril i ple de cadàvers. Sens dubte el millor treball d’una Emma Vilarasau física i emocional.
