Heus ací un mot que deriva etimològicament del llatí. El seu sentit originari vindria a ésser “servidor de Déu”. Més àmpliament, implicaria un perfecte compliment de les promeses que un ha dut a terme al llarg de la seva vida. Cosa no gens fàcil en la societat actual, on la tradicional escala de valors trontolla i fa figa massa sovint. Tant a escala política com moral i religiosa. Altrament, falla més que una escopeta de perdigons. Prometre és sagrat. Comporta una immensa dosi de llibertat d’esperit. Sobretot perquè mai no podem preveure que les circumstàncies actuals que envolten/embolcallen un compromís puguin capgirar-se del tot en un futur incògnit. Ésser fidel equival a no trair un altre i tampoc a un mateix. Per tant, crec que una encaixada de mans o mirada fixa entre dues persones arriba a valdre més que el que jo qualificaria de fredor d’una signatura… Derivat d’aquesta paraula, trobem el nom de Fidel al santoral. No se’n diu massa gent, malgrat que n’hi ha hagut un de famós i controvertit: en Fidel Castro, líder de la revolució cubana, desaparegut fa cinc mesos.
Històricament, cal situar la figura de sant Fidel al segle XVI, predicant la fe catòlica en plena voràgine luterana. Nascut a Sigmaringen (Alemanya), es doctorà en una doble vessant del dret (civil i canònic). Però acabà tan decebut del món jurídic que finalment optà per incorporar-se a la vida religiosa. Concretament al si de l’orde caputxí. Tal dia com avui, fa exactament tres-cents noranta-sis anys, una gran gentada el va agredir fins a l’extrem de matar-lo, després d’oficiar una missa a Seewis im Prättigau (al cantó suís dels Grisons). Diguem-ne que la seva “culpa” no passava per cap altre fet que ser lleial a una creença moral que molts altres s’entestaven a contraposar erròniament amb les posicions antiaustracistes. El veien com un agent o portaveu del sacre imperi.
Com acostumo a fer en altres ocasions, tibaré del fragment d’una cançó que es titula “Cant de fidelitat”, sobre text bíblic (“Llibre de Ruth”). N’és autor J.H. Lützel. “On vagis tu, jo vull també anar-hi. I on quedis tu també jo quedaré” (li diu ella a la seva germana Noemí). Al rerefons del missatge, s’hi amaga la fondària d’un valor que no té preu i no es paga amb diners. Convido cadascun dels lectors a descobrir-ne l’essència. A deixar-se amarar pel seu ferm regust.
