Més enllà de la incertesa etimològica de la paraula Cathalunya (hi ha diferents teories del seu origen i significat):
– Provinent de Gotholàndia (terra de gots), en època carolíngia el territori català s’anomenava Gotia.
– Descendent del terme catlà (chastelain en francès – governador d’un castell) Catalonia, que seria terra de castells.
– També s’atribueix el nom al príncep alemany Otger Cataló (S. VIII) i la seva gent era cridada com a cathalons.
– O bé el lligam amb el mot "laketani" (habitants del Vallès i Barcelonès per als romans). De laketani evolució cap a katelans per influència italiana i d’aquí a catalans.
Tot i aquest origen dubtós de la paraula que ens bateja, hi ha d’altres elements que tenen a veure amb la identitat real de la gent que viu, pensa, somia, lluita, estima i pateix en aquestes contrades. Tangibles i intangibles que fan que una colla de persones vulguem ser, sentir-nos i emocionar-nos d’una determinada manera. No tornaré a escriure (ja ho he fet alguna vegada) les coses que ens diferencien respecte a d’altres col·lectius, cultures i pobles tant o més lloables que el nostre. No cauré en la trampa fàcil de parlar dels impostos, dels peatges, dels insults, de les mil coses que s’han convertit en tòpics de la defensa de la nostra catalanitat. No vull deixar-me duu per eslògans de baix recorregut i paraules de poca volada.
En aquest moment vull parlar de l’ànima de les persones, d’allò que es troba gravat a ferro coent en el nostre interior, el ser. Aquest verb lingüísticament pot substituir-se pel verb "existir" i no només lingüísticament. Nosaltres, els que formem part d’aquesta terra de gots, de castells…, des de fa molts segles volem existir, és més, volem que tothom existeixi i camini tranquil·lament sense complexos. No volem apoderar-nos de cap territori veí, de cap idea, de cap cosa que no sigui nostra. Volem relacionar-nos amb tothom, sense excloure ningú, però des de la nostra pròpia existència. Volem aplegar-nos al voltant de tots i abraçar-nos com a bons amics, germans si voleu, però sabent, ells i nosaltres, quines són les coses que ens uneixen i quines no. Volem continuar sentint-nos a prop dels valencians, dels aragonesos, dels castellans, dels gallecs, dels andalusos, dels bascos, dels finesos, dels flamencs, dels que vulguin apropar-se i a l’hora respectin la nostra essència, la nostra condició de grup.
Els katelans, que al segle VIII van ser encapçalats pel príncep Otger Cataló, no som un perill per a ningú (som gent pacífica que no ens agrada cridar) però som gent que, tot i haver intentat descavalcar-nos de la nostra identitat com a poble, hem sabut perllongar el nostre tresor més preuat: la nostra essència, la força del ser.
La veritat és que la catalanitat no s’acosta a la independència, en un moment en què tot es depenent i global, per una situació d’antull malaltís, ho fa per protegir-se del seu ser més profund, aquell que ens identifica com a poble i per evitar un esberlament de la nostra essència col·lectiva. No volem cap revolució ni cap enfrontament, no som lluitadors consumats ni guerrers de gairebé res, però som perseverants i ara potser hem trigat una mica massa, hem volgut que el nostre crit, sempre silenciat, es faci notar arreu del món.
Som gent de pau, això segur, i per un cansament històric a veure’ns arraconats hem pitjat el botó de la defensa pròpia, pacífica però ferma; ho portem a l’ADN.
Tinc grans amics a tots els indrets del món, no vull ser independent d’ells, només vull que respectin la meva idiosincràsia com a persona que vol ser català i ciutadà del món.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
