Cal felicitar la recent iniciativa de l’Ajuntament de Terrassa de posar uns magnífics rètols a les entrades del parc de Vallparadís on es fa saber que els gossos han d’anar lligats, en què s’afegeix un mapa dels tres grans espais per on poden córrer solts i també es recorden les sancions que s’aplicaran si no se’n fa cas. Es pot discutir si l’estètica elegant i discreta no s’ha imposat per sobre de la seva funcionalitat, que hauria de ser la d’advertir l’obligatorietat de complir la norma i la possible sanció. Vull dir que són tan elegantment i educadament informatius que, a més de poder passar desapercebuts, no es llegeixen com una advertència i no fan gens de por. Tracten el ciutadà com si fos una persona cívica a qui només cal dir les coses una vegada. D’acord. I en tot cas, és cert, l’avís està fet.
I, tanmateix, no ha servit de res. El parc de Vallparadís -i el conjunt de la ciutat- segueix ple de gossos deslligats que incomoden els qui passegen, els qui corren o els qui van en patinet i bicicleta. Gossos -no tots, afortunadament- que segueixen embrutant els espais de joc infantil o els espais verds de passeig i descans. Al parc no hi ha ningú que el vigili per, si fos el cas, sancionar qui incompleix la norma. I no seria tan difícil tenint en compte que hi ha unes hores al dia on aquesta acumulació de comportaments incívics creix de manera desmesurada -a primera hora del matí i al vespre-, i que podria ser perfectament controlada. Però és obvi que el servei municipal que ha decidit fer els cartells no ha pensat a coordinar-se amb el servei municipal que n’ha de garantir el compliment. I, per tant, els rètols són paper mullat.
Aquest és el drama de les normes que, un cop fixades, no es fan complir. Si amb la instal·lació dels rètols, simultàniament, no s’és capaç de fer seguir l’obligació, la feina i la inversió econòmica són del tot inútils. Es deixa passar l’oportunitat de fer saber que l’avís va seriosament. I un cop una norma està en vigor durant un temps sense que ningú es preocupi del seu compliment el missatge que queda implícit és ben clar: és una norma per fer bonic però de què no cal fer cas.
La qüestió s’agreuja cada vegada més a la vista del creixement bestial -mai tan ben dit- de la població de gossos a la ciutat. No sé si algú ha estudiat de manera científica i sense prejudicis la causa d’aquesta fal·lera per tenir un gos. Vull dir, a quina mena de psicopatologia urbana es deu. Però sigui per la raó que sigui, i igual que passa amb la saturació de vehicles a la ciutat, és obvi que cal regular de manera estricta i sistemàtica la seva presència.
Sé perfectament que aquesta demanda de regulació i aplicació de sancions irrita molts amos de gossos, i molt particularment aquells que ja es preocupen de complir les ordenances, de tenir-los censats, de pagar els impostos i de fer al més fàcil possible la seva presència en un entorn urbà que no està pensat per tenir-hi animals. Però cap a qui haurien de dirigir la seva irritació no és cap a qui demana que es compleixin les ordenances, sinó cap als qui no en fan cas. Està bé que qui té gos es manifesti demanant espais públics reservats per passejar-hi el gos solt. Però no s’haurien de manifestar també en contra de l’incivisme dels qui els desacrediten amb el seu comportament?
I, per cert, ara he parlat del parc de Vallparadís. Però no pugeu un cap de setmana a la Mola si no voleu veure quin és el súmmum d’incivisme a l’hora de passar-se pel clatell la mateixa norma de portar els gossos lligats.
