Estimats pares, us escric aquesta carta aportant tot el meu escalf i amor per la relació que des de ja fa 12 anys tenim els uns, vosaltres, i els altres: jo. No m’agradaria que aquestes línies ens allunyessin de la confiança, estima i bon rotllo que hem estat capaços de generar en aquests nombrosos dies que fa que compartim les nostres vides. Vida, la meva per cert, que encara està molt decantada vers les vostres accions i creences i més enllà dels meus sentiments i il·lusions continua sotmesa a les vostres idees i pensaments i, el pitjor de tot, molt lligada a les vostres decisions. Entenc que vulgueu el millor per a mi i és per això que decidiu què haig de menjar, a on haig d’estudiar, a quina hora haig d’anar a dormir, quanta estona puc jugar a la consola, com haig de seure a taula i un llarg etcètera que tot i que de vegades és desagradable quan el passo pel filtre de la lògica veig clarament que ho esteu fent per allò que heu batejat com el meu bé. Gràcies. Però no acabo de veure clar per què penjar la meva foto al vostre perfil de WhatsApp fent moneries o sense fer-les i pujar-vos fotos violant la meva intimitat en el vostre Facebook pot anar en favor del meu bé que tant desitgeu. Feu amb la vostra imatge i amb la vostra vida privada el que vulgueu però a mi deixeu-me que decideixi què faig amb la meva, de vida i d’imatge. Deixeu-me que sigui jo qui decideixi de quina manera em vull mostrar al món i si vull fer-ho o no en segons quin tipus de relació. No cal que la gent que em coneix sàpiga què he menjat a cada minut de la meva vida i quina ha estat l’última visita que he fet en el meu temps de lleure, vull ser jo que decideixi què mostro als altres i què guardo per a mi. Ningú n’ha de fer res, de com anava disfressat per Carnestoltes i quina cara posava el dia del meu aniversari quan bufava les espelmes. Ja m’agrada que em feu fotos però potser a mi m’agrada més que es quedin en l’ àmbit particular i familiar i no sentir-me un producte d’expositor. Si vosaltres voleu despullar-vos davant els vostres amics, fent el fatxenda o pena o gràcia o allò que vulgueu traslladar-los, penseu que en el món hi ha d’altres persones que pot no agradar-nos i per tant agrairia que respectéssiu totes les opcions, especialment la meva.
Podeu continuar ensenyant la vostra vida a les vostres xarxes i fer saber a tothom com sou de feliços, o si més no és el que voleu aparentar, però us demano que en aquesta decisió vostra no m’hi barregeu. Jo quan sigui una mica més gran i em compreu el mòbil que tant us demano ja decidiré com vull ser vist, o no, per la resta del món; potser a mi no m’agradarà explicar en fotos que m’he comprat un bon cotxe, vaig a bons restaurants i em compro roba cada dos per tres, potser a mi m’agradarà fer tot això i guardar-m’ho per a mi sol o per a aquelles persones que jo cregui convenient.
Segur, pares, que aquesta carta ens aproparà molt més del que ja estàvem però, per si de cas, deixeu-me que us digui que us estimo moltíssim i recordeu sempre que, de la mateixa manera que vosaltres teniu una vida, jo tinc la meva.
Petons.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
