No m’agrada parlar d’altres articulistes. Cadascú té el seu estil. Encara que només sigui per allò de la cortesia, cal respectar-lo. Avui, però, és una excepció. En Salvador Cardús publicava el 7 d’abril el seu article dels dissabtes. Parlava de Pasqua. Quatre dies després, per al·lusions, li “responia” mn. Toni Deulofeu. M’honora dir que sóc amic de tots dos. Amb la qual cosa, la meva opinió no serà diplomàtica. En el títol, ja es pot intuir per qui prenc partit. Tot i saber que generaré controvèrsia. Sempre sóc valent i no em deixo acovardir. Avui, per tant, diré que el rector de Sant Pere potser té la pell massa fina. Sempre he pensat que fa goig seguir en Cardús. En sap un pou, de sociologia, economia i educació. Políticament, tanmateix, discrepo bastant d’ell. Fins al punt de preguntar-me què ho fa que, darrerament, sembli “missing” en tertúlies i altres indrets a l’hora de mullar-se en aquesta qüestió. L’expressió “el més tonto fa castells” (o rellotges) palesa el carisma d’un grup de gent espavilada. És ací que encabiria en Salvador. Per contra, la que he triat per títol anticipa postures del clergat sortides de to, sense base jurídica. Abusant d’una postura “de trona”, esdevé fàcil pontificar. Si una opinió no t’agrada, estant ancorada en el respecte, et toca aplicar el sedàs de la humilitat. Fer un autoexamen. El carrer tant és dels creients com dels no creients. En la temàtica de processons de Setmana Santa, no podem comparar la tradició de la nostra ciutat amb altres viles d’Andalusia o Castella. Sembla evident que celebrar la benedicció de Rams (a la Plaça Vella) o el Viacrucis (de Divendres Sant, pels carrers del centre) no és fet que agradi a tothom. Imposar-lo, amb l’argument que el Consistori n’ha atorgat el permís, no sembla la millor manera de respectar la llibertat de culte i l’aconfessionalitat de l’Estat que proclama la pròpia Constitució. La folklorització que comenta el sociòleg és un fet que no es pot rebatre teoritzant que la fe és com un misteri. Tothom té dret a exercir la llibertat d’expressió. Igual que els fidels catòlics poden exigir el del famós “aggiornamento”. Un concepte introduït pel Vaticà II, fa més de mig segle, que no sembla que respirem ací€ Jo mateix vaig “demanar una cúria més propera”, en un dels meus articles fa dos anys. D’allí, se’n derivà una “sanció” que encara dura. Curiós, oi?
