A la vida, cal tenir caràcter. S’han de vèncer les pors i fugir d’actituds desassenyades. A aquests efectes, un amic meu ho clavava -molt encertadament- amb una frase que algú podria considerar grollera: "Menja dur, caga fort i no temis la mort". Un joc de paraules que amaga una mena de filosofia vital. Malgrat tenir data de caducitat, tots i cadascun de nosaltres som cridats a donar el bo i millor del nostre cor. En la dinàmica religiosa cristiana, se’ns parla de tendir a la santedat. Per contra, a l’Orient, ho fan de cercar l’estat del nirvana. Contemplo, per tant, una de les quatre virtuts cardinals, que abasta dues vessants: la força física i la que anomenaria mental o energia d’ànim. Juntament amb la prudència, la justícia i la temprança, conformen la base del creixement personal. No hem de caure al parany de confondre-la amb el criteri de la violència. El seny sempre ha d’ésser per damunt de la rauxa. Quan no és així, és evident que deixem de controlar les regnes de conducta.
Potser hi ha massa gent que mai no es planteja res. Simplement, tal com fa qualsevol planta, es dedica a vegetar. A deixar-se portar. Sense fixar-se un sol objectiu i vivint de forma amorfa i inconsistent. Tant els és blanc com negre. Només pensen en sentit egocèntric, sense aixecar la visió més enllà del que jo en dic la pròpia rajola. Ho trobo tan summament trist que no m’hi sé avenir. El repte d’assumir algun risc o compromís ens ha d’esperonar. Alhora, entenc que dóna sentit a la vida. Passar-hi sense pena ni glòria, no fixant una sola empremta/petjada configura un balanç que jo qualifico de summament pobre. L’hort que ens ofereix la pròpia essència vital ens obliga a generar l’audàcia necessària per treure noves capacitats interiors. No essent així, ens deixem dominar per la foscor, la inèrcia i allò que els catalans bategem com "anar fent i anar criant pèl".
Es tracta -més aviat- de desencorralar, desengrillonar, desfermar o desendogalar actituds que ens allunyen del concepte esmentat al títol. Òbviament, en aquest sentit, se’ns gira feina. A mi, el primer. Lluny d’esquemes morals. Encara que només sigui per la pruïja del que seria una interpel·lació personal: què hi pinto jo, ací ? La vida se m’ha regalat, certament… Però se m’exigeix el retorn d’algun "deute".
