Hi ha gent acostumada sempre a anar per la vida dalt d’una trona. Creuen trobar-se per damunt del bé i del mal. Et miren per damunt l’espatlla. Com volent-te perdonar la vida. Fent una certa metàfora, diria que ni tan sols "caminen". Sembla que viatgin en el bus de l’orgull, la prepotència i la xuleria. El seu propi egocentrisme els engreixa, fins al punt de fer-se l’orni a l’hora de correspondre una salutació. L’actitud de fer com que no et veuen frega el menysteniment i més aviat és pròpia d’un perdonavides.
Fet aquest preàmbul, em proposo fer una reflexió sobre la virtut de la humilitat. Una manera de fer que consisteix a rebaixar el llistó de la pròpia vàlua davant l’entorn. Hi ha civilitzacions antigues que positivitzen remarcar la petitesa davant la divinitat. Encara que només sigui per no provocar el seu enuig. En canvi, a les religions orientals, es vincula amb el despreniment del propi jo per tal d’assolir el "nirvana". I el cristianisme planteja la humilitat com a antídot del pecat capital de la supèrbia.
Hi ha un reguitzell d’adagis que situarien molt bé aquesta didàctica: "L’amor és flor, la humilitat és fulla i qui t’alaba te’n despulla" / "Qui presum fa fum" / "Presumir sense valer és follia" / "Qui vol presumir ha de patir" / "Encara que es vesteixi de seda, la mona mona es queda" o "La sardina mai no serà pagell". Una manera fina de passar per l’adreçador tota aquesta trepa seria etzibar-los aquesta sentència contundent: "De bon llinatge ve el nostre ase, que amb les dents se grata el cul".
Mostrar-se senzill i humil no equival a feblesa ni manca d’autoestima. Lloar la humilitat blasma l’agressivitat o la superioritat, que ningú mai no es pot autoarrogar. Ací, recordo la darrera pel·lícula de Humphrey Bogart ("The Harder they Fall"): fan creure -a un boxejador maldestre- que serà campió en base a tripijocs i martingales. Tard o d’hora, si un no està preparat i s’entesta a pujar amunt sense arrels, la plantofada serà horripilant. Ni més ni menys que el que es mereix. Per cloure el tema, trio una expressió molt adient del meu pare (q.e.p.d.). Molt sorneguer, inculcava als seus set fills aquest principi: "Nosaltres, no som de la classe obrera… Sinó de la sobrera".
