Avui, s’escau el desè aniversari en què el diari nord-americà The Washington Post obtingué sis premis Pulitzer. Entre ells, destaca el guardó al Servei Públic (per un reportatge sobre la poca atenció mèdica als veterans de guerra, que reportà una medalla d’or). Aquest prestigiós premi fa cent un anys que s’atorga per part de la Universitat de Columbia i es considera la distinció més alta del sector a nivell mundial. La resta de vessants valorades van rebre una gratificació que superava els sis mil tres-cents euros cadascuna.
Algun amic meu, de tant en tant, em pregunta per què escric. Ho pot entendre com una certa manera de complicar-me l’existència. Avui, des d’aquesta mena de trona diària, espero fer tota una declaració d’intencions. Amb més motiu quan la digitalització s’emporta i enterra mitjans -en paper físic- a cada moment. Sense anar més lluny, a finals d’aquest mes, el Diari de Sabadell. Tretze llocs de feina a l’atur!
Escric sobre allò que el temps o altres factors voldrien esborrar. Ho faig perquè la veu ja no sent i el crit ha perdut força. Algú m’escoltarà, encara que pugui no estar-hi d’acord. També vull referir que m’encisa fer-ho, malgrat que no ho vulgui recordar. Ni de bon tros no cerco cap felicitació o que m’escalfin l’orella. Vull dedicar-m’hi per fer brollar l’esperança, per ésser, per estimar, per viure i per tal que el meu record ultrapassi el llindar del temps. Alhora perquè puc estar un xic guillat i crec que hi ha molt de camp per córrer. Vull mantenir -en tot moment- el meu cor obert, de bat a bat. Una forma de fer palès, sense por ni vergonya, el nucli dels meus sentiments.
Pretenc que l’escriure no em faci perdre el llegir. Considero que ambdues tasques són importants i complementàries. Una m’ajuda en l’altra. I sento la necessitat de compartir la fondària del que sento.
Em plau trobar-me amb gent que m’esperona. M’activa una força interior que m’empeny a transcriure el que tinc al pensament. En el fons, és una forma d’agrair la possibilitat que se’m dóna de sortir a la llum.
