Diu la llegenda que la vella que deia això en tenia cent… I no n’havia vist mai ni un. Al punt que “per l’abril, cada gota val per mil i el blat s’estira com un fil”. O “l’abril mullat fa créixer l’herba per al ramat”. Per tant, “no donis l’hivern per passat… fins que l’abril no s’hagi acabat”.
Després de Setmana Santa, avui és el primer dia d’abril que hi ha edició del diari. Aquest cop, no ens podem queixar pas. L’hivern ha estat dur i, a més, ha plogut i nevat amb escreix. No, però, fins al punt d’implorar una treva climatològica. “Abril i senyors, tots traïdors.” Un “abril plujós i el maig ventós fan l’any ric i profitós”.
El darrer diumenge de març, es va produir l’avançament d’una hora als rellotges. Els dies són més clars i llargs. Gairebé tot ens convida a alleugerir-nos de roba… Però “l’abril, rient, mata de fred la gent”. Compte, doncs, amb els refredats fora de temporada! Encara que “si el tres d’abril el puput no ha cantat, o és mut o és enterrat”. Sí? Que n’és, d’enciser, el costumari català! En sap més que no pas el pagès o el nostre convilatà Francesc Mauri, de TV3. Com si fos una autèntica enciclopèdia, ens recorda -de manera molt didàctica, planera i cofoia- que no ens hem de deixar portar per la imprudència o el desig de fer Pasqua abans de Rams. Això, literalment, no és altra cosa que capgirar la seqüència lògica dels esdeveniments.
Al calendari romà, abril -o “aprilis”- era el segon mes de l’any. Fou als volts del 700 a.C. que s’hi afegiren gener i febrer. El que ja no queda tan clar n’és l’origen etimològic. Uns defensen que podia provenir del verb romà “aperire”…, lligant-ho al fet que la primavera obre les flors. En canvi, altres ho fixen a l’antiga Grècia, al nom “aphrós” (equival a escuma, que guarda relació amb Aphrodite, una deessa mitològica). Decantant-me per la primera opció, desitjo fermament -de fa moltes setmanes- que s’enceti la via del criteri al panorama polític de casa nostra. No es pot aguantar la desídia/ desraó d’aquells que tenen la clau del pany. Sense pressupostos, govern ni cap mena d’expectativa, som a la selva del “campi qui pugui”. Contra la teoria dels qui no hi veuen més enllà d’un pam, tan difícil és sumar, en lloc de dividir? És molt demanar que plogui seny? Que pensin, si us plau, empàticament. Els hem escollit i els paguem per tal que pensin!
