Justament avui, s’acompleix el meu primer any com a columnista d’aquest mitjà. No vull deixar passar la data per alt. He d’aprofitar l’avinentesa. Alhora que ho visc content com un gínjol, em sento obligat a renovar el meu compromís. Primer de tot, amb en Pedro Millán, director del diari, que em va fer la confiança. Sap que li ho agraeixo profundament, des del cor. Per extensió, a tots els lectors que em segueixen. Entenc que uns dies puc afinar/agradar més o menys que no pas d’altres. En tot cas, sempre faig per triar temes actuals. Alhora, que generin reflexions i converses entre diferents col·lectius de gent. Per a mi, el difícil no és desenvolupar contingut. Més aviat, rau a fer ballar la barretina. No sóc cap setciències.
Quan passejo pels carrers de la vila, no negaré que m’afalaga el fet que m’aturi algú quan em reconeix. No sempre puc pas referir que ha estat gent que conegui amb anterioritat. Com a exemple, recordo el que em va passar -fa uns tres mesos- al centre de Sant Cugat del Vallès. Anava en direcció al tren dels FGC -per retornar a Terrassa- i m’avançà un grup de jovent, passejant en bicicleta. De sobte, un d’ells reculà i em preguntà: “Tu deus ésser qui escriu cada dia al Diari de Terrassa, oi ?”. El cor em va fer un bot, fins al punt d’afegir una gran joia a la sorpresa inicial. Dia rere dia, em ve de gust tractar de música, literatura, religió, política, natura, història, educació, sentiments o de les pròpies vivències personals. Tot plegat m’esperona a mantenir viu el meu esperit. Fins al punt de sentir una força interior que m’empeny a no defallir, llegir, seguir l’actualitat i viure en clau terrassenca. En totes les meves experiències, sempre hi procuro afegir un bri de passió. Quan realment cerco assolir una fita i hi esmerço tot l’esforç, sé que -tard o d’hora- me’n sortiré. A més a més, sabent que de mi pot dependre denunciar abusos, injustícies o situacions de prepotència en qualsevol àmbit. Mentre que vegi un entorn polític, social i moral molt allunyat d’allò que entenc per desitjable, mai no em tremolarà el pols o la ploma. És per això que proclamo a tort i a dret: escriure és un plaer, una autèntica necessitat, la meva modesta contribució a capgirar esquemes repressius i inoperants. Sé que la responsabilitat és gran. La satisfacció, molt més encara.
