Sovint em plantejo si els avenços socials no ens han atontat més . Anem molt menys al cinema. Pel que fa al teatre, és bo reconèixer l’esforç dels qui encara hi creuen. Contra el desencís i l’abúlia de massa gent, imagineu-vos si surto al carrer amb un micròfon a la mà. M’acoquinaria preguntant -a les primeres cent persones que se’m fessin trobadisses- quant temps fa que no hi van. Una autèntica pena. És avui, en celebrar-se la diada mundial del teatre, que em plantejo fer-ne una reflexió serena. Si més no des de la perspectiva que ens ajuda a conrear un estol de valors educatius amb fondària. Com el treball en grup, l’eliminació de la por a expressar-se en públic, el coratge de decidir per si mateix, l’expressió dels sentiments, etcètera. Fou l’Institut Internacional del Teatre de la Unesco qui va instituir aquesta jornada. Coincidint amb la inauguració del famós Teatre de les Nacions, a París. És un art escenificat davant de públic, amb arrels a la Grècia clàssica. A la primeria, les obres teatrals sovint guardaven un cert lligam amb els rituals de l’època. Per bé que, al llarg de la història, han sofert una immensa transformació, d’acord amb línies sempre innovadores, transgressives i prou avançades.
Juntament amb altres matèries com la música, la pintura, la literatura i l’estudi/treball amb mitjans de premsa, configurava la base d’una educació integral, orientada a bastir una personalitat plena. A la meva infantesa, essent alumne dels salesians, esdevenia normal viure immers en un entorn tan ben nodrit. En canvi, a hores d’ara, em consta que hi ha escoles que tot això ho tenen a les beceroles. Tal vegada, doncs, valdria la pena que s’ho replantegessin. Ja va bé que la nostra mainada gairebé neixi amb una Play Station a les mans. És molt interessant que s’imbueixi d’interès pel món de les noves tecnologies. Primer de tot, tanmateix, es fa necessari arrelar la base d’una ferma humanitat. Sense això, tot el demés són trons. S’esvaeix en un tres i no res, com un paper de fumar.
La tramoia i els decorats existencials de l’entorn exigeixen el bo i millor de la nostra nuclearitat. Uns cops en forma de drama. D’altres, com a comèdia. Sempre en el convenciment que no podem ancorar-nos en la teoria del “qui dia passa, any empeny”. “Gos fart, no caça.”
