Els túnels de Vallvidrera van ser una obra llargament esperada. Recordo que poc abans de la seva inauguració, el 1991, l’Ajuntament de Terrassa va organitzar una visita a les obres i ja aleshores em va semblar una obra impressionant. Un túnel de nova generació que havia de canviar la relació entre Barcelona i el Vallès Occidental. Les explicacions d’Albert Vilalta, qui aleshores comandava l’empresa concessionària, van ser magnífiques. Manuel Royes, que liderava la delegació terrassenca, representava l’opció favorable al túnel des del Vallès, mentre que Toni Farrés, alcalde de Sabadell, representava una posició molt mes crítica des de la voluntat d’un cert contrapès del Vallès a Barcelona. Tota aquesta obra s’emmarcava en les obres prèvies als Jocs Olímpics de 1992 i amb l’enllaç amb les recent estrenades rondes de Barcelona. El canvi per a la mobilitat era espectacular.
El projecte del túnel arrancava des dels anys seixanta, però va estar més de vint anys aturat. La contribució del túnel a compactar la regió metropolitana ha estat important i ha canviat la fesomia de ciutats com Sant Cugat, que s’han acostat molt més a Barcelona.
Els túnels de Vallvidrera van enllaçar amb l’autopista Terrassa-Manresa i amb els túnels del Cadí constituint l’eix de l’e-9 entre Barcelona i Puigcerdà. Aquest eix es prolongava pel túnel del Puymorens i Aix les Thermes i podia representar un nou eix de connexió entre Toulouse i Barcelona. Terrassa va jugar durant un temps la carta de potenciar aquest eix donat que era la porta metropolitana del mateix. Va intentar donar un sentit econòmic i institucional a aquest eix i liderar-lo en època de Pere Navarro com a alcalde. Al final però, aquest eix e-9 no ha acabat organitzant-se en cap conjunt de ciutats que li donin sentit mes enllà del trànsit sud-nord que representa.
Quan no sóc de viatge, acostumo a ser un usuari diari dels túnels des de la inauguració. En general ha estat sempre la millor opció per accedir a la part de Barcelona on he treballat. Les coses han anat canviant des de la sortida de la darrera crisi econòmica. El que abans feia en 25-30 minuts sortint de Terrassa a les 7.30h, ara s’ha convertit pràcticament en el doble. Cal sortir abans i tot i així ningú estalvia cues a partir de Sant Cugat. Un cop passat el peatge, el trànsit queda regulat als túnels i molts dies es dóna la contradicció que pagues el peatge per quedar immediatament aturat després de la barrera. En aquests anys he vist pujar els preus del túnel i he vist les oscil·lacions sobre la política de preus del peatge de les Fonts. L’alternativa de la C-58 és més barata però es col·lapsa cada dia entre Sant Quirze i Badia en direcció a Barcelona. Josep Rull va posar en marxa la teòrica ampliació de carrils de la C-58 abans de plegar com a conseller. Veurem si algun dia tornem a tenir Govern i es pot reprendre aquesta opció. En qualsevol cas, la majoria de dies al matí sembla una ironia el nou peatge de tram que hi ha després de Sant Cugat fixat a 110 Km/hora, la majoria de matins el devem fer a 10 o 20 Km per hora. Els túnels de Vallvidrera, tanmateix, han estat un fidel termòmetre de la crisi durant els darrers anys.
Aquesta setmana, dimarts passat, hi va haver una nevada tardana que va deixar uns centímetres de neu a Collserola. Vaig sortir de Terrassa poc abans de les 7 del matí i vaig tardar dues hores i mitja per arribar al centre de Barcelona. Crec que els gestors del túnel tenien un bon repte perquè la nevada va ser intensa fins a deixar alguns centímetres de neu. La percepció dels que vàrem quedar aturats per una nevada moderada és que van fer una pèssima gestió de l’incident. Estant aturats a pocs centenars de metres del túnel vèiem com les màquines llevaneus passaven en direcció contrària per una calçada que estava pràcticament seca i només tenia neu a les cunetes. Una exageració comparat amb el perjudici que creaven a milers de ciutadans d’ambdós cantons del túnel. Mentre estaven aturats, i donat que Tian Riba, un dels tertulians matadeperencs de RAC 1, va començar a despotricar per antena pel fenomenal col·lapse que s’estava creant es van alçar les barreres del peatge i es van obrir tots els carrils del túnel. Les cues eren de més de 16 km per a una situació que requeria la intervenció de llevaneus però que va ser absolutament desproporcionada. El que passa és que els que prenen aquestes decisions i causen perjudicis a milers d’usuaris no assumeixen cap responsabilitat. Ens tracten com a clients captius, com una mena d’abonats. A ells, causar un col·lapse com el de dimarts passat els surt gratis. La resta d’empreses no podem tractar els nostres clients així, ens deixarien immediatament, els perdríem! Però ells no. Saben que no tenim una alternativa real. I fent una gestió exagerada de la seguretat només perjudiquen aquells que teòricament intenten protegir. La decepció amb els gestors del túnel de Vallvidrera va ser absoluta. La professionalitat consisteix en la proporció en moments complicats i no la van saber trobar. I ja sé que els que ens hem d’esperar fent cua sempre ho trobarem tot exagerat, però en aquesta ocasió em sembla que una certa autocrítica per part dels gestors del túnel estaria bé. En un país en què no hi ha Govern tothom s’apunta a fer de Joan Delort. I això no és fà-cil.
La sensació és que la gestió d’aquesta infraestructura dels túnels ja no és el que era. Una llàstima. Ho paguem els usuaris.
