Hola em dic Jana i us vull parlar del meu avi Anton. Ara ja no és aquí, al meu costat, la meva mare diu que sempre el tenim a prop, que sempre vigila allò que fem i allò que diem, i fa que nosaltres siguem millors persones.
Però el meu avi va marxar ara fa tres mesos i jo el trobo molt a faltar. El meu avi Anton em comprava moltes coses, petites, però moltes.
Cada dia quan em venia a recollir a l’escola em preparava una sorpresa, una xocolata, una dolceta, coses sense importància, bé alguna importància sí que devien tenir perquè la mare li deia que això no podia ser. Ell se l’amagava a la butxaca i després de picar-me l’ullet me la donava d’amagatotis.
El meu avi sempre em feia abraçades i petons, cada dia, a cada minut, i em deia que era la nineta dels seus ulls, la que més estimava.
El meu avi Anton em seguia per tot arreu, em venia a veure a patinatge i jo sentia com explicava a tothom que aquella que portava la faldilla rosa i la cua de cabells negres recollits amb una goma taronja era la seva néta, i que bé que patinava. Quan acabava la meva actuació ell s’aixecava i cridava molt fort: "Guapa, guapa!". A mi, em feia una mica de vergonya però com que era el meu avi i jo me l’estimava no li deia res.
El meu avi m’explicava moltes coses, de quan ell era jove, de com havia d’amagar-se dels pares de la iaia quan li havia de fer un petó, del dia que va veure el mar per primera vegada, de l’amor que tots havíem de tenir per la natura, per la família, pels amics. Em parlava de com de fàcil ara ho teníem tot i el difícil que ell ho havia tingut per poder tirar endavant. Em deia sempre: "Jana no sabeu la sort que teniu, ai filleta".
El meu avi era molt bo, tothom se l’estimava, tothom parlava molt bé d’ell i el dia que el vàrem acomiadar vaig poder veure molta gent que plorava perquè marxava. Era un home que sempre ajudava, que mai deia que no, que tot allò seu era teu.
Estic molt orgullosa del meu avi Anton, ell sempre m’entenia, molt més que els pares que no em deixen fer tot el que m’agrada; el meu avi m’hagués deixat. El meu avi era màgic, aconseguia coses que ningú més podia aconseguir, quan tot semblava perdut, allà apareixia el meu avi i plass!, ja no tenia càstig o em podia deixar una mica de verdura i fins i tot podia allargar l’hora d’anar a dormir.
No t’ho vaig dir mai, avi, no vaig tenir temps, però vull que sàpigues allà on siguis que t’estimo, ets el millor avi del món.
Quina sort que vaig conèixer el meu avi Anton.
El vincle que es crea entre els avis i els néts és pura màgia i dolçor. La flexibilitat i entrega de la relació s’allunyen de la necessària "lluita" que els pares tenen amb els seus fills, toca educar-los.
En la mesura del possible potenciem la relació dels avis amb els seus néts.
Els vincles que s’estableixen són molt importants per a ambdós col·lectius, grans i menuts.
Nosaltres, els pares, ja regularem situacions que potser s’esbiaixen una mica, però el record d’un avi és sincer, amorós i per sempre.
La carta oberta de la Jana al seu avi ens ha de fer sentir i pensar.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
