Aquest diumenge s’ha celebrat el dia del seminari. Per això vull tractar en aquest escrit sobre les vocacions pensant en els joves.
Si alguna cosa defineix el cor jove és la seva insatisfacció i el seu inconformisme. Els joves cerquen el bé i la veritat, desitgen viure en la coherència i la solidaritat; estan necessitats d’algú que els cridi pel seu nom per a un gran ideal, i com a complement de les seves aspiracions més profundes cal promoure una cultura vocacional que connecti amb aquestes inquietuds i pugui ajudar a satisfer la seva set de sentit, de felicitat i de compromís. Una cultura que permeti al jove d’avui trobar-se a si mateix, recuperar els valors del silenci, de la contemplació, d’una relació d’amistat, de l’amor. Una cultura vocacional que els ajudi a descobrir la grandesa del lliurament i del compromís a través d’un projecte de vida que sigui durador.
Aquest marc de cultura vocacional demana que el misteri de la vocació sigui objecte d’una atenció constant per part de la comunitat cristiana. S’ha de promoure a través de diferents mitjans: en primer lloc una cadena de pregària contínua, també per mitjà de la reflexió serena i la pedagogia adequada i, finalment, a través de les iniciatives vocacionals més variades. Tot això ha d’estar encaminat a crear un clima d’escolta de la veu del Senyor i de recerca de la seva voluntat. Això només serà possible si passem d’un plantejament en què s’encarrega la pastoral vocacional als especialistes a un altre segons el qual es considera un objectiu prioritari de tota la comunitat cristiana.
El beat Pau VI afirmava que tota vida és una vocació: "En els designis de Déu, cada home està cridat a desenvolupar-se, perquè tota vida és una vocació. Des del seu naixement ha estat donat a tots com una llavor, un conjunt d’aptituds i de qualitats per fer-les fructificar: el seu desenvolupament, fruit de l’educació rebuda en el propi ambient i de l’esforç personal, permetrà a cadascú orientar-se cap al destí que li ha estat proposat pel Creador". Si plantegem la vida com a vocació hem de concloure que tot ésser humà té vocació.
Ara bé, plantejar la vida com a vocació significa acceptar la primacia de Déu en l’existència de la persona. La iniciativa és de Déu i la persona hi correspon amb la seva resposta. La vocació és una crida a realitzar el pla de Déu en tres àmbits: la vocació a la vida, la vocació a la vida en Crist i les vocacions específiques. La vocació universal i comuna a la vida en Jesucrist i a la santedat en el seu seguiment s’especifica en diverses vocacions laicals i d’una consagració especial; d’aquesta manera, el misteri de l’Església actualitza la infinita riquesa del misteri de Jesucrist en la diversitat d’estats de vida i de vocacions.
I com descobrir la vocació, com descobrir la crida de Déu? Per fer comprendre el designi sobre la persona, Déu es serveix de mediacions, de dons interiors i de provocacions que vénen de la realitat, de la vida mateix, que és tota ella crida i interpel·lació, si sabem estar-hi atents. Caldrà conèixer els joves, acompanyar-los en el seu camí de peregrinació, dialogar i confiar en ells; s’haurà de respondre a les seves inquietuds plantejant-los un ideal d’altura, propiciant l’encontre amb Crist, l’únic que satisfarà la seva set d’infinit. Preguem avui especialment per les vocacions, ajudem el seminari i acompanyem els seminaristes de la nostra diòcesi.
* L’autor és bisbe de Terrassa
