Hi havia un vell acudit sobre un home rude que es queixava amargament de la modernitat i del canvi constant de noms: "Ara que ja havíem après a dir ‘vions’ (d’avions), resulta que n’hem de dir ‘roplanos’ (d’aeroplans)". I és que sí, tot canvia, cada vegada més de pressa, però sovint només de nom i de forma, però no tant de concepte i de fons. I, sobretot, gairebé tot torna.
Se m’acudia mentre, caminant per la ciutat, anava trobant tots aquests nous supermercats que es diuen de "proximitat" o "exprés". Em refereixo a l’aparició com a bolets d’establiments que duen les marques de les grans àrees comercials, però ara en versió reduïda i a prop de casa. I aniran creixent fins que, de tants que n’hi hagi, comencin a tancar.
Perquè, per tenir establiments de proximitat, ja havíem tingut els "colmados" i les botigues de queviures, o les carnisseries i peixateries que van haver d’anar tancant. D’aquestes, gairebé només han quedat dempeus les que s’arreceren dins les parets de mercats com el de la Independència o el Triomf, allà, protegides del pas del temps. I és que cap a principis dels anys seixanta van aparèixer els primers SPAR, una cadena holandesa el nom de la qual jugava amb el significat d’avet (n’era l’emblema), acrònim en neerlandès de "Amb la cooperació conjunta, tots ens en beneficiem regularment". Amb els súpers -i aquí sí que hi havia novetat-, s’acabava el comprar a granel, i passàvem de comprar unces, lliures i petricons de fideus, oli, llet i vi a comprar grams i litres de Gallo, Carbonell, Ram i Tres Erres. Els aliments perdien el seu nom propi i començaven a tenir marca. A casa també vam començar a anar del colmado i la lleteria del carrer de Sant Cristòfol a l’SPAR de la senyora Lluïsa, a l’actual plaça de l’Onze de Setembre, llavors amb el nom feixista de "Plaza de la División Azul".
Cap als vuitanta, però, van arribar les grans superfícies i els súpers van començar a entrar en crisi. Un Hiper al carrer del Pantà, on hi havia la Policia Municipal, i després el PRYCA i altres establiments als afores, on s’anava a fer grans compres amb carro, per carregar-les al cotxe. Això va acabar de rematar aquelles botigues de queviures com la Pineda, al Raval, o la Selecta, al carrer de la Font Vella. Que l’Evaristo hagi sobreviscut només s’explica per la seva gran capacitat d’adaptació i, encara més, per saber-se anticipar als canvis: ja eren un gran súper de proximitat abans que se n’instal·lés el primer.
Però ara, com veiem, tornen els establiments de proximitat. Grans "colmados", però que tornen a acostar-se al client. I fruiteries i fruiteries a cada cantonada. Tornem a canviar de costums. Tornem a comprar miques; volem productes frescos, i triar i remenar; volem 100 grans de pernil de Jabugo -de tant en tant- tallat a mà com abans; ens encurioseixen les darreres novetats; busquem menjars preparats que cal adquirir el mateix dia… No hi ha senyores lluïses, però hi ha grans marques en formats petits o mitjans. I cadenes de fruiteries. I "pakis", que no tenen horaris, com abans.
Canvien les formes i tornen els conceptes. Canvien uns estils de vida i, curiosament, en reapareixen d’altres. No m’atreveixo a posar-me bíblic, i a dir que no hi ha res de nou sota el sol, però déu n’hi do les voltes que fem per, sovint, arribar als mateixos llocs.
