La tendresa és un lligam interpersonal, un vincle trencadís. Quan esdevé, però, sòlid i arrelat, pessiga i encén el cor. Una afirmació que s’escau de ple en la figura del papa Francesc. Ha sabut captar i "enamorar" gent de tota condició, a partir de gestos, paraules, empatia, proximitat i fets. Justament parlava d’ell el proppassat dimarts, en aquestes mateixes pàgines. Un bon referent a imitar, amb independència que un es confessi cristià o no. Primer de tot, em captiva la seva condició humana, la seva bonhomia. Ja deia Aristòtil que educar la ment, sense educar el cor, no és educació. Dit d’altra manera, l’educació no consisteix a omplir un càntir, sinó a encendre un foc. S’ensenya més amb el que s’és… que no pas amb el que es diu. Un mestre és fantàstic quan, ensenyant, fa néixer en l’alumne el desig d’aprendre. La tendresa abasta afecte, generositat, emocions, dolçor i escalf. La veig com un valor imprescindible i vital. No s’hi val a confondre tendresa amb feblesa. Ésser tendre i emotiu equival a palesar humanitat. Suggereix una manera de relacionar-se amb un caliu protector, comprensiu i empàtic. Acaronar, abraçar, fer un petó, mirar amb bons ulls, dedicar un somriure, consolar el qui plora i qualsevol altra manifestació de proximitat tenen una propietat guaridora. Per tant, practicar la tendresa de forma constant hauria d’ésser fita per a tothom. Una actitud enriquidora envers el propi creixement personal. Una via d’obertura cap al diàleg.
El contrari a aquest plantejament ens situa en posició d’enduriment. No entendrir-se davant del sofriment de qualsevol desgràcia no és altra cosa que conrear un cor de pedra. En altres paraules, fer prevaldre la raó per damunt del sentiment. Personalment, tinc la percepció que la societat que ens toca viure demana justament menys duresa i més entesa. Com diu l’adagi, "on n’hi ha hagut, sempre en queda". Jo, tanmateix, afegeixo que, si no n’hi ha, s’ha de pintar. Fa tanta falta com l’aire o l’aigua. No podem viure sempre immersos en la batalla del mal humor, l’enfrontament o la fredor. Aquestes maneres de comportament ens aboquen al sentiment de la buidor. Per tot plegat, proposo una mostra literària excel·lent que ens la presenta: "El petit príncep", d’Antoine de Sant-Exupéry.
