Fa pocs dies, vaig veure penjat -i, ben bé, no recordo on- un eslògan fantàstic. Em va remoure el pensament, al punt d’autoexigir-me’n una reflexió escrita. Literalment deia el següent: "Algunes persones volen que passi quelcom. D’altres, somnien que passarà… I, finalment, n’hi ha que ho fan possible i és llavors que realment passa". És per això que parlo de l’expressió emprada al títol. Dit d’altra manera, penso en aquell tipus de persones que sempre fan per sortir a totes les fotografies. Viuen en un núvol, sempre amarats d’orgull i dominats pel sentiment d’aparentar el que no són. Pertanyen al staff directiu d’un munt d’entitats, sense saber prou bé a què dediquen el seu temps lliure. El seu ofici és tan sols figurar, treure pit, fer-se veure i somriure hipòcritament. Solen tenir un estol d’escolans que els riuen totes les gràcies. Els engreixa i els afalaga fins al punt que els agrada molt més que als bocs la llet. Cerquen desesperadament alguna carxofa -més ben dit, micròfon- per tal de xerrar… Encara que el seu discurs sigui del tot insubstancial i buit de contingut.
D’aquest espècimen, crec que n’abunden al ram polític i al d’organitzacions properes al que entenem per ONG. Acostumen a ésser personatges peculiars, amb un alt grau de gelosia, mancats d’autoestima i molt pendents que tothom els segueixi el rastre. Cenyint-me al camp dels mitjans audiovisuals del país, hi ha un fet simptomàticament sospitós. Dia sí i dia també -matins, tardes i vespres- els programes de ràdio i TV van plens de polítics que no van a dir res de nou. Només a xuclar càmera. Marejant la perdiu en temes recurrents. A mi, tanmateix, no em faran perdre el temps.
En vessant religiosa, se’ns convida "que la teva mà dreta no sàpiga el que fa l’esquerra". No cal aprofundir en el nucli d’aquesta sentència, prou entenedora. "Hem de fer el bé, que no pas el mal. Altra cosa no ens cal…" Per pròpia convicció. No pas per esperar la claca casposa i farisea de quatre llepaculs. Tan sols hauríem de sentir-nos interpel·lats pel cuquet de la pròpia consciència.
Els ocells remenen la cua per tal de fer-se veure. En el terreny interpersonal, és ben bé igual. Amb la diferència que, als qui ho fan, jo els titllaria de pobra gent. Tard o d’hora, se’ls veu a venir. Llavors, els diria allò del "d’anada o de tornada, el traginers fan trobada".
