Sempre s’ha dit que el veritable domini d’una llengua és la situació en la qual pots barallar-te amb una altra persona utilitzant tota una bateria d’insults que permet una rapidesa dialèctica i un aprofundiment en el vocabulari. La veritat és que no m’havia plantejat mai aquesta situació fins que un dia vaig escoltar un avi de Marràqueix posant de volta i mitja algú que l’havia estafat en la compra d’un be. La veritat és que aquell individu no semblava gaire cultivat, literàriament parlant, però la rapidesa i versatilitat amb què estomacava el seu oponent amb paraules diferents amb sonorització i intensitat variada el feien un paio que segur que dominava la seva llengua mare com ningú. Vaig creure que en la llengua catalana no trobaria un llistat d’insults tan enriquidor com el d’aquell extraordinari home i quina va ser la meva sorpresa quan vaig descobrir que érem, els catalans, un del pobles que més insults havíem generat. La llengua catalana disposa d’una riquesa en vocabulari insultador que ens fa ser extraordinàriament rics. Mireu-ne uns quants exemples:
Tros de soca, cap de suro, bajoca, milhò-mens, moniato, sarnatxo, borinot, fava, bleda, merda, malparit, fill de puta, desmanyotat, manyaco, furgaconills, pocatraça, ploramiques, bandarra, gamarús, pallús, galifardeu, bufagaites, poca-vergonya, imbècil, inútil, tros de quòniam, bardaix, meuca, bagassa, barjaula, gata maula, barbamec, nyicris, esquifit, escanyolit, estaquirot, mitjamerda, menjamocs, blaver, cap de trons, cap de fava, mitja tita, tita freda, gos, remaleït, poca pena, txitxarel·lo, curt de gambals, burro, bordegàs, bord, figa moll, figandens, figaflor, figatorta, figa, figui, enfigat, figalull, albercoc, pardal descuat, pansot, tros d’alficós, mec, bobot, cul d’olla, merda seca, pebràs, pastanaga, barrut, penques, abraçafanals, afaitapagesos, estaquirot, baliga-balaga, bagassa, brètol, galifardeu, llepaculs, beneit, sòmines, enze, camacurt, capsigrany, curt de gambals, tanoca, tòtil, llanut, gamarús, pallús, dropo, pòtol pollós, barbamec, cagabandúrries, cagat, nap-buf, titella, cagadubtes, sapastre, poca-solta, calçasses, banyarriquer, cagaelàstics, ensumapixums, fill de capellà, gavatx, juràssic, mala fembra, no vals la corda per penjar-te, palpabutxaques, qüentista, rosegaaltars, sociata, botifler, empeltat, tabalot, tastaolletes, xirucaire, verbagàlia, foll camacurt, palangana, cagarro tou, mocós, ploramiques, sabatot, barjaula, matusser, tita fluixa, panxacontent, buscabregues, aixafabolets, garrepa, panoli, dropo, desvergonyit, lladregot, malnascut, bufagaites, gep de burra, baix de sostre, desvirgagallines o xomino… I així fins a dues mil.
Dues mil paraules per ser conegudes i utilitzades a l’hora de poder fer un exercici de domini lingüístic a l’abast de poca gent. No sóc gaire d’insultar la gent, més enllà d’algun renec quan algú es creua amb el cotxe, però reconec que les possibilitats de destrossar l’autoestima d’algú de dues mil maneres diferents diu molt de la nostra llengua.
El català és ric de mena, per història, present i esperem que futura, i són detalls com el que estem exposant avui els que ens fan consolidar la nostra posició.
La nostra llengua només serà respectada si fem l’ús correcte i divers de tota la seva gamma de potencialitats. L’ampli ventall d’insults que tenim per utilitzar ens convida a dominar-los, utilitzar-los, enfortir-los i gaudir- los.
Així doncs no sigueu carallots i quan insulteu la gent ho heu de fer en català, que sona millor.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
