Algun cop, passejant per la vila, caic en el desànim. Imagino el brogit de 50 anys enrere, quan el tèxtil bategava. La crisi no podia comportar la taula rasa d’un munt de senyals. Gairebé diria que la crisi bancària coincidí amb el boom urbanístic. A l’indret d’antics vapors, les màquines van esfondrar el que en quedava, donant pas a la construcció de pisos. Sort que algun polític demostrà seny! Calia mantenir la verticalitat d’un seguit de xemeneies. No són massa, però totes escenifiquen el record de l’etapa històrica (segle XIX i bona part del XX). Són un tret característic de llavors. Hem de valorar, en justa mesura, l’esforç de molts dels nostres avantpassats. Gràcies a ells, la ciutat respira l’aire d’èpoques ancestrals, farcides de dificultat. La mesura formà part d’un pla especial de protecció del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental. Així, el 1986, el Consistori en va incloure vint-i-cinc (moltes ja en desús) per poder-ne garantir la conservació. La més vistosa és la de la Bòbila Almirall. La seva majestuositat presideix el cel terrassenc. Sense oblidar les de l’anònima SAPHIL, els Vapors Monset-Aymerich i Badiella, la Manufactura Auxiliar, TISA, Tintoreria llanera, Manufactura Auxiliar, TIPSA, etcètera.
El 1833 es construí la primera fàbrica de vapor ("Vapor de la companyia"), la 2a d’Espanya. Gairebé un quart de segle més tard, el tren unia Terrassa amb Barcelona, Manresa i Saragossa (1856-1860 i 1862). Això permetia l’arribada fàcil de carbó i llanes. A l’inrevés, exportar productes manufacturats. La contrada es convertí en indret privilegiat per a la indústria llanera. L’arribada de mà d’obra de diferents regions requeria més habitatges. Això va fer néixer les bòbiles. Fabricaven maons per bastir fàbriques i cases per als treballadors. Les naus s’anomenaven "quadres". Com no recordar la de la plaça del Vapor Ventalló! També es veié la necessitat de crear la Mina (1841). Captava la reserva subterrània d’aigua capaç d’abastir indústries i gent… Llàstima que mesures polítiques se la "carreguin"! Als anys trenta, s’arribà a més de dues-centes. Una mostra de la potència laboral i local del moment. A finals dels cinquanta, el carbó començà a fer pas a derivats del petroli, perdent pistonada. Sense ancorar-me al passat, pretenc no perdre de vista la lluita dels qui ens han precedit.
