A Guillermo del Toro, li dec el gust pels films de fantasies. Ara, a més a més, també li dec haver-me descobert Parc Vallès. I és que aquest dilluns tenia ganes d’anar a veure la seva oscaritzada "La forma del agua". Però a la -suposada- tercera ciutat de Catalunya només existeixen dos cinemes. I un és tan humil -el Catalunya- que dilluns i dimarts és tancat (el cap de setmana de la plantilla), els diumenges no té sessió de nit i no pot oferir totes les estrenes que voldria perquè llogar-les a les distribuïdores surt massa car.
Així que em va tocar desplaçar-me fins a Parc Vallès i acabar a Cinesa. Era l’any 1998 quan s’inauguraven aquestes 24 flamants sales de Parc Vallès, que serien les primeres a construir-se a l’època moderna. Tan sols dos anys més tard, el novembre de 2000, tancava el Cinema la Rambla. Així mateix, el Cinema Catalunya, en crisi, passaria a mans municipals l’any 2007. Són, a parer meu, dues cares de la mateixa moneda.
Què hagués passat si l’Ajuntament hagués intentat impedir la construcció de Parc Vallès, fent ús de les seves competències en matèria urbanística? Què hagués passat si el POUM de Terrassa (aquell mapa que ve a ser un tauler de joc, on s’estipula què es pot fer i què no a cada parcel·la) hagués posat obstacles a la construcció de grans superfícies? Probablement tindríem més serveis als nostres barris. Culturals, d’oci, d’alimentació… I prop de casa.
També és cert que l’assistència als cinemes està en decadència. Els motius? La digitalització: des de la "pirateria" del top manta de la dècada dels 2000, passant per les descàrregues per internet, fins a les plataformes online com Netflix. La gent es queda a casa. Però l’any 1998, quan s’inauguren els cinemes de Parc Vallès, encara no estem en aquest moment de digitalització i el model de negoci -tot i que fluix- sobreviu. I sobretot: els aficionats al cinema no són il·limitats. Si fomentes que vagin al centre comercial, deixaran d’anar als cinemes dins la ciutat.
Doncs la construcció del nou centre comercial Terrassa Plaça és l’enèsima passa en la destrucció de Terrassa. I si en el seu moment l’obertura de Parc Vallès va propulsar l’enfonsament del comerç de la Rambla i el tancament del Cinema la Rambla, ara és quan veurem les conseqüències de la inauguració d’aquesta segona gran superfície. Que ningú ho dubti: tindrà víctimes. A poc més de mig any de la seva estrena, potser encara és massa d’hora per percebre qui pagarà els danys. Però no hi ha dubtes sobre qui és el botxí.
I malauradament la major part de la ciutadania contempla impassible l’avenç dels macrocomerços. Diguem-ho clar: quan ens n’adonem, ja serà tard. I seran plors de cocodril. De què serveix que l’Ajuntament tracti d’impulsar ara la revitalització de l’eix comercial de la Rambla… Si va ser el propi Ajuntament el que va signar la seva sentència de mort, a mitjan anys 90, fomentant l’obertura de Parc Vallès?
Més exemples? Un altre de flagrant: de què serveix que l’Ajuntament tracti de fomentar la compra al Mercat de la Independència (fins i tot amb una possible reforma urbanística que ens costarà alguns milions d’euros)… quan ha estat el mateix Consistori qui ha permès (tot i que sigui per omissió) la construcció massiva de nous supermercats a Terrassa? I va rebutjar l’oferta de la CUP per aplicar una moratòria urbanística?
El model de ciutat (i el de comerç) necessita una coherència global. Ja que apostar per "tot" és apostar per "res". No es poden impulsar centres comercials, petit comerç, economia social, mercats i franquícies; tot alhora. Perquè la capacitat de despesa de la ciutadania no és infinita: si afavoreixes que gastin al centre comercial, deixaran de gastar al comerç local.
Recordo quan, l’any passat, Terrassa Plaça va presentar a la premsa el seu pla de negoci. I s’enorgullia de robar clients a altres zones del Vallès. Ah, fantàstic! Que a nosaltres ens vagi bé, però que Barberà es foti. Una gran idea de construcció de país. Així que el centre comercial replica la ciutat, però en petit. De cartó-pedra. Bravo! L’únic problema és que, de ciutats, ja en tenim una: la de veritat. Fins i tot acaba d’estar declarada "Ciutat de cinema" per la Unesco! I és cert. Hi ha rodatges. Però què m’importa a mi, si per anar al cinema he d’agafar el cotxe.
Tot "postureig", que és una cosa que portem molt bé a la ciutat.
* L’autor és militant de la CUP Terrassa
