No és el primer cop que escric sobre el tema. Just en un moment que Terrassa sembla viure un moment històric, pel que fa a tanatoris. A banda del municipal -al costat del cementiri- d’ací a uns dos mesos farà un any de la inauguració del de la Rambleta, promogut per la Previsió Terrassenca. I, a la tardor, s’ha previst obrir -a Can Petit- el que gestionarà el grup funerari Àltima. Tant de bo que això augmenti la competència real i no s’apami política de preus pactats.
Prou que sé que el tema és delicat i podria ferir susceptibilitats. Per tant, faré per ajustar -fins i tot molt més del que acostumo- el to i nucli de les meves afirmacions. En vull tornar a parlar, ni més ni menys perquè, el setembre passat, es va conèixer -a través de la premsa- que un pavelló del cementiri de Montjuïc s’havia esfondrat. Suposo, és clar, per la deficiència de materials emprats en la seva construcció.
El fet és que -sense anar més lluny, ja fa unes quantes setmanes- a la nostra vila ha passat quelcom semblant. I s’ha fet tot el possible per tal que no arribés a coneixement públic. La qual cosa em sembla summament greu. Tant per part del gerent del recinte, com per part del nostre Consistori. Sento anar tan directe, però és el que hi ha.
No puc admetre que el moment que es produeix algun òbit de parents del nínxol afectat s’esculli per notificar-ho a la família. Tocava just quan va passar. Llavors, ja té prou trasbals de sentiments com per haver-s’ho d’empassar de sobte. La veritat només té un camí i cal palesar sempre una claredat total. Més encara, quan aquest esdevé un dels emblemes esgrimits tradicionalment pel nostre Ajuntament.
El cementiri té 86 anys d’existència. Raó de més per arranjar-lo. A més, el tanatori lidera el top d’empreses municipals més rendibles. Un nou motiu que exigiria un servei punter, sense nyaps com el que avui m’ocupa. Sé que em puc convertir en el centre de les diatribes. Si més no, tot aplicant aquella dita de carregar la culpa al pregoner. Just el mateix que em va passar amb el bisbat (maig de 2016). L’única vegada en ma vida. “Qui s’enfada té dues feines: enfadar-se i desenfadar-se.” La tercera, dur-me al jutjat, si he faltat a la veritat.
