Benvinguts al Festival de Jazz! Una fita consolidada que, enguany, arriba a la seva 37a edició. Un fet que, junt amb la tradició castellera, l’hoquei herba i l’encant íntim del conjunt monumental de Sant Pere, m’enorgulleix de sentir-me egarenc. És un luxe presumir de terrassenquisme gràcies a aquests quatre elements amb tant de pes.
Quan s’ensuma la primavera, a banda de les orenetes, ja esperem amb candeletes el jazz. Música màgica, relaxant, intimista, profunda, sòlida i enganxosa. Ens convida a sortir, respirar aire pur, compartir la companyonia i reviure vells temps. És un estil importat de New Orleans, on nasqué a l’albada del segle passat. Combina ritmes afroamericans amb instruments del tot ianquis. Com trompetes, contrabaixos, clarinets, guitarres baixes, pianos, platerets, trombons, tubes i saxos. Ací, em ve de gust recordar una frase mítica d’en Federico García Lorca: “Les úniques coses que els Estats Units han donat al món són els gratacels, el jazz i els còctels”. Ben curiós, oi? A tota hora (matins o vespres) podrem gaudir d’un ventall ampli d’activitats al seu voltant. Com ara concerts, sessions de cinema, exposicions, xerrades formatives, ballades de swing, concursos i fins i tot rutes gastronòmiques. Enguany, hem de remarcar una major obertura del festival a l’entorn comarcal que configuren -per exemple- Viladecavalls, Matadepera i Vacarisses. Així, a més dels concerts locals (i de franc) al bell mig del carrer (places Vella i Catalunya, parc de Vallparadís/Pícnic Jazz, etcètera), tindrem l’ocasió per gaudir d’actes programats a la Jazz Cava i el Centre Cultural. Convé que, a nivell particular, inundem les xarxes socials i altres tipus de via tecnològica amb la màxima publicitat sobre l’esdeveniment. Terrassa ha d’ésser, del 7 al 24 d’aquest mes, la “capital mundial” del jazz. Entre tots, hem de fer-ho possible. No hi ha excusa vàlida per escaquejar-se’n. Podrem triar i remenar. La música i la primavera ens hi conviden. Indirectament i de passada, retrem un merescut homenatge a les “velles glòries” que mantenen aquesta flama viva. Em sabria greu deixar-me’n cap, però sobretot citaria en Valentí Grau, en Josep-Maria Farràs, n’Adrià Font i algun altre “il·luminat”. Sense ells, certament no seríem pas avui al punt en què ens trobem.
