Ja fa uns quants anys que pentino canes i recordo com si fos ahir que, quan el mestre de la meva escola preguntava als meus companys i a mi també què volíem ser de grans, les respostes més habituals eren policia, bomber, futbolista, mestre i infermera. Jo recordo que, a partir d’una edat, potser els 12 o 13 anys, la meva resposta sempre era la mateixa: "Jo vull ser persona".
En aquell moment el significat d’aquesta expressió tenia molt a veure amb el fet que no m’interessava gaire com em guanyaria les garrofes i sí que em preocupava com voldria passar per la vida i sabia que ho volia fer d’una manera compromesa, sincera i sense molestar gaire els altres, volia fer la meva vida. Ha estat després, amb el pas del temps, que he vist que aquesta visió primerenca del fet de viure tenia molt a veure amb una manera diferent, ni millor ni pitjor que les altres, que m’apropava a poder caminar pel món d’una manera autònoma, ferma, un pèl transgressora, tot i que educada i social i sense ficar-me en les decisions que la resta del món prenia per fer de les seves vides una opció lliure, individual i molt personal.
Ara, camí dels 51 anys, tinc molt clar que sempre he desitjat ser persona, sentir-me persona, actuar com una persona. I acceptant tots els arguments que aquesta paraula deu acollir, per a mi SER PERSONA té molt a veure amb com d’ honest, compromès, lluitador, íntegre i respectuós ets en el teu quefer quotidià. No m’agradaria que penséssiu que jo tinc el nivell top de tots aquests adjectius que acabo de llistar, només faltaria, però sí que tinc el convenciment que per arribar a sentir-te persona del tot has d’apostar per treballar les competències que et porten a apropar-te a tots ells. No em considero una persona fàcil de gestionar, vull dir que costa fer-me canviar d’opinió sense arguments poderosos (alguns amics dirien que sóc cabut), que no crec en influències externes més enllà de les que puc rebre de la gent que m’estimo i m’agrada defensar amb passió les coses en què crec fermament respectant, això sí, les opinions i punts de vista dels altres.
Tinc una manera d’entendre i viure la vida que he anat adaptant a les circumstàncies que aquesta m’ha anat presentant però sempre he mantingut unes quantes columnes travesseres de suport existencial. El fer i deixar fer, el parlar sabent escoltar, el defensar sense trepitjar, el lluitar sense defallir, el fer de l’esforç i la voluntat característiques de la meva identitat, el no ficar-me en com els altres volen viure la seva vida (sempre que no m’afectin les seves accions o paraules) i, per últim, estimar (potser a la meva manera) tots aquells que s’ho han guanyat.
Us convido, us encoratjo, us animo, us recomano que treballeu per SER PERSONES. Proveu viure en harmonia amb els vostres desitjos i somnis i deixeu que la gent que us envolta faci la seva vida. Esmerceu esforços a assolir allò pel que friseu, emocioneu-vos amb el vostre dia a dia i no envegeu ni la vida ni les coses que tenen els altres. Gaudiu del que sou i del que teniu i accepteu la vostra posició, sense renegar de res i sense mostrar golafreria per coses de què, de moment, no disposeu i per últim alegreu-vos també que la gent que volta pel món tingui les seves oportunitats i èxits i que sigui feliç amb la seva realitat.
Si feu tot això us sentireu invencibles i estareu molt a prop de ser persona, feu-me cas si voleu i, si no tranquils, no passa res.
Sempre m’ha agradat aquesta frase feta:
"No és que creguin en tu, és reflectir-los que creus en tu mateix".
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
