Madrid va picar ferro quatre vegades, tot intentant ésser seu olímpica (la dels anys 1972, 2012, 2016 i 2020). Una d’elles, amb un ridícul brutal de la seva llavors alcaldessa, Anna Botella. Fent-ne conya, no podem oblidar el seu "spanglish" anacrònic, predicant les excel·lències d’una "relaxing cup of café con leche, in Plaza Mayor". Per a més "inri", recordo que era l’esposa de qui ens enredà vilment, fotent-nos a l’embolat de la Guerra d’Iraq. "D’aquella pols, vénen aquests fangs." Els llots de l’amenaça terrorista gihadista, una descomunal i inútil despesa, a més de tretze morts (onze soldats i dos periodistes).
Vint-i-sis anys després de l’esclat que representà els JJ.OO. de Barcelona-92, crec que no és moment per viure de records. L’esforç màxim cal esmerçar-lo en la plena recuperació econòmica, social, educativa, sanitària i política del país. No pretenc carregar-me la flama esportiva. Qualsevol activitat d’aquest sector ens ajuda a oxigenar cos i ment. Certament, es fa molt necessari per a tothom. "Mens sana in corpore sano." Ara, en canvi, correspon posar mans i mànigues a recuperar allò que és ben nostre. Amb una predilecció especial envers aquells col·lectius que són més desfavorits: malalts, gent gran, desplaçats, discapacitats, immigrants, aturats, desnonats, etcètera. Fixem que l’objectiu central apunti al que són les persones.
No es tracta d’aplicar cap mena de demagògia fàcil. El primer que ens ha de preocupar és posar seny, sentit comú, coherència i rigor màxim pel que fa a gestionar recursos públics. Per molt que el ventall olímpic ultrapassi l’àmbit local barceloní i pugui abastar el mapa pirinenc -en sentit ampli- és clar que caldria bastir un seguit d’instal·lacions d’un cost desorbitat. Aquest capital caldria aplicar-lo a alguns projectes com els que indicava fa un moment. Encara manquen vuit anys per al projecte mastodòntic que representaria dur els Jocs d’Hivern-2026 a casa nostra. És ara, molt abans, que convé -com aigua de maig- endegar fites orientades plenament a la revifalla d’allò que havíem estat. Insisteixo en els camps social, industrial, cultural i polític. No ens hem de deixar entabanar -en cap moment- per la xerrameca fàcil i barata de quatre "baliga-balagues" que tan sols pensen en el lluïment personal.
