Arriba el 8 de març, dia en què seran d’actualitat reivindicacions relacionades amb les dones que treballen fora de casa. Només hem de mirar les dades per veure que a Catalunya encara falta molt per igualar els sous entre les dones i els homes. Segons l’informe elaborat per la UGT de Catalunya el 2017 sobre bretxa i desigualtats salarials de gènere, aquesta s’enfila fins al 23,9%. Això, en temps de treball efectiu, significa que en una jornada de 8 hores a les dones se’ls paga l’equivalent a 6 hores.
Aquesta situació afecta tota la vida laboral de les dones i les conseqüències més directes es visualitzen a les nòmines, a les cotitzacions de cara a les pensions i a la projecció d’aquestes a la carrera professional. Així, cal remarcar que la bretxa de gènere al sector privat és gairebé el doble que al sector públic, segons l’informe. En aquest sentit, el més vergonyós és que en ple 2018 a l’Administració Pública es banalitzin i es minimitzin aquestes situacions, amb la complicitat de molts polítics i responsables de la funció pública.
Normalment en els sectors públics no es donen casos "de manual" de bretxa salarial, com sí que succeeix a l’àmbit laboral privat. Però, tradicionalment, com passa a l’empresa privada, hi ha activitats i ocupacions altament feminitzades en què mai s’han volgut reconèixer les funcions que desenvolupen per sobre de la seva categoria. Tot al contrari d’allò que ha passat històricament en altres sectors masculinitzats, en què hi ha hagut voluntat política per trobar-hi solucions. Això que a priori és un clar exemple de discriminació i que amplia la desigualtat salarial entre l’home i la dona, es nega sistemàticament amb l’excusa que també hi ha homes afectats dins d’aquests col·lectius altament feminitzats.
Una mostra és el que succeeix a l’Ajuntament de Sabadell, on podem trobar sectors on les dones són més del 80% i on mai no s’han volgut reconèixer -ni, per tant, retribuir- les tasques que realitzen per sobre de la seva categoria. Un ampli ventall de treballadores auxiliars d’administració, administratives, tècniques auxiliars o col·lectius sencers com informadors tramitadors, serveis socials i tècnics auxiliars de biblioteques que presten serveis a la ciutadania, dia rere dia, es troba en aquesta situació.
Un altre exemple en què la responsabilitat recau en els ajuntaments és l’externalització de molts serveis, que en tots aquests casos ha donat pas a l’empitjorament de les condicions laborals, fet que es tradueix en sous de subsistència o, directament, de misèria.
Col·lectius amplis i feminitzats com les treballadores de geriàtrics, que fan l’assistència als nostres avis i àvies, treballadores socials, que fan assistència a domicili de persones dependents, o les treballadores que fan el servei de neteja dels equipaments municipals pateixen un greuge comparatiu amb el mateix servei realitzat directament per l’Ajuntament, amb el resultat que "a igual feina no hi ha igual retribució". Tot això, amb la complicitat de les empreses i de tots els governs munici- pals.
Amb aquest escrit volem denunciar aquesta situació, fruit de la permissibilitat i de la manca de voluntat política a l’hora d’afrontar aquest repte. Demanem la implicació dels governs municipals per capgirar la desigualtat entre els treballadors que presten el mateix servei a empreses externalitzades, i més valentia per reconèixer les tasques dels sectors feminitzats a l’Administració.
Per últim, demanem que en els actes programats per a la setmana del 8 de març no facin la mateixa paròdia de cada any, en què s’omplen la boca denunciant la injustícia que pateixen les dones, perquè segurament hi haurà companyes patint les conseqüències de la seva gestió.
* L’autor és responsable d’Àrea Interna UGT Vallès Occidental
