Ha nevat a Terrassa. No tan intensament com va ser la nevada històrica del Nadal de 1962, tan ben recordada i il·lustrada per la magnífica revista Vallesos, en el seu numero 4 de tardor-hivern de 2012/2013. La d’aquest dimecres, d’aquí a cinquanta anys, definitivament, no mereixerà que ningú en faci memòria. Però, com que no és habitual que nevi, el seu anunci tan ben anticipat pels meteoròlegs ve ser rebut alhora com una festa i com un daltabaix. Les imatges de postal d’una Terrassa emblanquinada -la Masia Freixa, les esglésies de Sant Pere, el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica, el parc de Vallparadís…- i les dels nens fent guerres de neu se sumen als problemes de mobilitat, les dificultats d’abastiment de mercaderies o els drames que el fred provoca en els casos de pobresa energètica.
Escoltant i llegint comentaris a propòsit de la nevada, i com sol passar cada vegada que la naturalesa es desferma, comprovo que ens surt la bena filosòfica i es reprodueixen, ni que sigui en termes simples i tòpics, grans i eterns debats de fons. Així, hi ha una línia de reflexió que ve a dir que, davant la naturalesa en tota la seva potència, som ben poca cosa. Que descobrim la nostra petitesa. Que es posa en evidència la nostra impotència. I val a dir que, en part, és cert. La complexa i precisa maquinària de què ens hem dotat per viure en una societat tan avançada com la nostra, efectivament, es ressent dels imprevistos que provoquen els esdeveniments meteorològics extrems. Com aquella sorreta inert que pot aturar la maquinària perfecta d’un rellotge.
Però aquesta és només una cara de la realitat. De fet, com ha tornat a quedar demostrat aquesta vegada, precisament aquesta maquinària complexa i precisa ha servit per minimitzar els efectes de la nevada. Les previsions acurades que ja teníem deu dies abans i que van acabar en determinacions exactes del temporal, hora a hora, comarca a comarca, eren resultat de superbs satèl·lits, resultat d’inacabables hores de recerca tècnica i científica i de models matemàtics capaços de convertir les dades en pronòstics fiables. Les administracions públiques, per la seva banda, disposen de protocols molt estudiats per poder anticipar els problemes que es poden produir, a partir dels quals es pot informar correctament la ciutadania i prendre mesures preventives per minimitzar les conseqüències de tota mena d’inclemències. És cert que, malgrat tot, sempre hi ha algun inconvenient. Però, en general, o és a causa de la indisciplina dels individus que menystenen l’interès col·lectiu o també de la sovint desmesurada expectativa dels que voldrien reduir els riscos a zero, cosa del tot impossible fins i tot en condicions de normalitat.
És a dir, davant de la naturalesa desfermada, el just seria constatar totes dues cares de la realitat. D’una banda, que la natura no té només aquella cara bondadosa i pacífica que els de ciutat li atorguem amb tanta ingenuïtat, sinó que en les seves expressions -relativament- extremes es mostra cruelment inclement amb les nostres rutines diàries. D’altra banda, que hem arribat a una tan alta capacitat de previsió i defensa davant d’aquestes manifestacions intemperants de la natura que ens permetem el luxe de sentir-nos forts, de saber que les tenim raonablement domesticades i de poder contemplar-ne, malgrat tot, la seva bellesa.
