Potser encara no ho sabeu, però abans d’ahir vàrem trencar amb la ciutat individualitzada. Potser sense voler. Potser sense adonar-nos-en. Però de forma massiva, alegre. I és que, gràcies a la neu, vàrem tornar a jugar al carrer. Passejava pel parc de Vallparadís i veia parelles d’enamorats llançant-se boles entre crits innocents; jubilats fent-se selfies; adolescents que havien canviat el "porret" pel trineu, i classes senceres d’escolars aprofitant-ho per omplir de neu la seva professora.
O sigui, la neu va ser com una màquina del temps que ens hagués teletransportat fins a la nostra infantesa. Ens vam despertar ben d’hora per descobrir una ciutat nevada mitjançant les nostres finestres. Vam córrer pel passadís de casa fent petits salts, emocionats, talment com si tinguéssim 5 anys. I vam compartir fotografies amb amics de lluny… I anant a la feina li vam llançar una bola de neu a la nostra parella, mentre el teu infant caminava encara més lent que de costum per arribar -si és que no la tenia tancada- a escola.
Abans d’ahir vam rejovenir fins a la nostra infantesa. I, en fer-ho, ens vam comportar com les nenes i nens que un dia vàrem ésser. I què fa la canalla? Fer ús de l’espai públic de forma espontània. Corrent d’aquí a allà; perdent la vergonya a què diran de nosaltres; fent bots damunt un bassal amb les ‘katiusques’, escrivint el nostre nom a la neu, cridant, alterant la rutina, interactuant amb desconeguts, sent amable amb qui tens al costat o potser barallant-t’hi, però sentint-te part d’una col·lectivitat que experimenta el mateix alhora. Eufòria o neguit, tant és: en la cultura infantil de carrer, allò que importa és que sigui comunitari.
I ara us demanareu: que no es pot fer tot això, qualsevol dia? Amb matisos, respondria jo. Per començar, la lògica laboral (massa hores de feina, desplaçament fins a Barcelona o altres ciutats) no ens permet massa hores per a la vida al carrer. I, si ho fas, et sents malament: la lògica productivista diu que cal omplir el temps. Així que no-fer-res sembla un problema, quan és una inversió. En segon lloc, si ets dona, tens tots els números per haver de fer les tasques de cures i sosteniment de la vida, com són les feines domèstiques i l’atenció de gent gran i canalla. El patriarcat apreta, però… Ep! La setmana que ve hi ha vaga feminista!
En tercer lloc, la lògica tecnològica ens ha deixat tancats a casa: no ens fa falta sortir-ne per poder parlar amb els amics (tenim WhatsApp), ni aixecar-nos del sofà per consumir entreteniment (tenim Netflix i l’Xbox). Però encara més: ens ha individualitzat. I cada vegada fem menys activitats amb la kuadrilla, colla, pandilla, troupe… Tanmateix, potser hi ha un equilibri entre aprofitar les noves tecnologies però no perdre el carrer com a espai de joc i socialització.
Finalment, l’actual lògica urbanística a Terrassa tampoc fomenta un espai públic viu i actiu. En nom del civisme, encara avui dia tenim cartells que diuen "prohibit jugar a pilota" als nostres parcs i places. Sota una suposada crida al civisme, encara avui dia tenim a Ciutadans demanant enretirar els llaços grocs i les enganxines d’Stop 155 que han proliferat al mobiliari urbà dels nostres carrers. "Brutor", va dir el Ciudadano Javi. Brutor? Accions col·lectives de crítica irreverent, diria jo.
Perquè no volem un espai públic estretament regulat i punitiu, que busqui uniformitzar les conductes de les persones. Com diu Manuel Delgado, membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà, "l’espai públic de qualitat és aquell del qual la ciutadania es reapropia, tot apostant per donar-li un valor d’ús (i no de canvi)". Per això, més aviat el que toca ara és revisar l’ordenança de "civisme" i anul·lar aquelles polítiques anticiutadanes. Alhora que trenquem amb l’urbanisme de ciment. I a un cost mínim. Com ara pintar el terra amb elements decoratius infantils, instal·lar jardineres i més fonts d’aigua, bancs de més de tres places (que no pas individuals), tancar alguns carrerons al trànsit de cotxes…
Dissenyar carrers per potenciar la vida en comunitat. I així no haver d’esperar fins a la propera nevada a Terrassa per a sortir a les places i reapropiar-nos de l’espai públic.
Tot i que, al ritme que anem, potser abans hem prohibit les nevades a les ciutats.
* L’autor és militant de la CUP
