La carta on es comunica als pensionistes l’augment del 0,25% és una broma de mal gust i un atac greu i directe als drets i necessitats d’un col·lectiu nombrós, precari i vulnerable d’aquest país. Aquesta no és pas la primera missiva que descol·loca els receptors. Ja en portem unes quantes i el seu destí no admet dubtes que no sigui "l’arxiu definitiu". El problema retributiu de les pensions és un immens i perllongat calvari que arrosseguen milers de persones. La tragèdia no admet matisos ni banalitats. Es tracta d’un afer de supervivència i de poder arribar a fi de mes amb els nombrosos malabarismes que cal fer amb la compra d’aliments, el control exhaustiu de les despeses i la desconnexió de subministres per evitar la clatellada final. La major part de pensionistes han de gestionar molt bé unes minses retribucions per sobreviure i afrontar el dia a dia. L’acurada gestió compta també amb diferents annexos: fills i néts a l’atur, hipoteques, el suc de la moto…
I tant que hi ha gent amb pensions molt altes (màxim 2.500 euros bruts) i que, si la parella també ho cobra, poden gaudir de creuers i viatges per Europa en versió low cost. Però aquests casos són els mínims. Que no us confonguin ni us enganyin. Aquesta xifra tan cobejada ofereix tot un panorama d’excepcions i contratemps que deixa molta gent a la cuneta. Tothom vol arribar al cim però cal reunir tot un plec de condicions. La casuística és rica i variada. Tots en coneixem algun exemple. Hi ha moltíssima gent que no arriba als mil eurets i moltes altres persones que cobren una assignació mínima que equival a un sopar en un restaurant d’un parell d’estrelles Michelin. ¿Us imagineu la pensió de tot un mes a canvi d’un reguitzell de plats amb microscopi incorporat? Hi ha un repartiment desigual i provocatiu sobre el repartiment/cobrament de les pensions. Ja no cal dir que les corresponents a viudetat són un altre insult a la dignitat de moltes persones afectades i desprotegides. La situació ha arribat al seu límit i els pensionistes surten i sortiran al carrer per reivindicar una situació que ha arribat al màxim d’indefensió i precarietat. Molta gent no pot més amb el desnivell imparable entre el galopant augment del cost de la vida i l’increment del recent 0,25%. Estem davant d’un problema molt greu i que fa massa temps que es perllonga davant la inoperància/incapacitat de les autoritats que només responen amb un ball de xifres i afirmacions gratuïtes que no convencen a ningú.
Encara escoltem polítics que diuen que no és pas veritat que s’hagi perdut poder adquisitiu i fan de la demagògia un esport alegre i distret. Volen demostrar allò que és impossible. L’enuig és considerable i les previsions són d’una ascendent i imparable crispació per part dels afectats. La gent s’emprenya i amb tota la raó del món. El govern de l’Estat comença a respondre amb algunes solucions en forma de pedaç. Em sembla que després del fred d’aquests dies s’albira una primavera ben calenta.
Els pensionistes surten i sortiran al carrer per reivindicar una situació que ha arribat al màxim d’indefensió i precarietat
