Fa poc, ací mateix, referia que la comunitat islàmica egarenca frega les trenta mil persones. Això configura, ben bé, una setena part de la població local, prou variopinta. Anant més enllà, un estudi del nostre padró sorprendria més d’un. Gairebé descobriríem un empat tècnic entre les comunitats catalana i andalusa. Un fet que potser a molts no agradarà sentir, però esdevé una realitat com un temple.
Justament avui, els andalusos celebren la diada de la seva pàtria. Sento, per tant, que cal felicitar-los i reconèixer que una part molt important del nostre progrés recau sobre les seves espatlles. Sort n’hi ha que queden lluny declaracions molt desafortunades i rancunioses d’algun dels polítics del nostre país. Amb menció especial pel Duran i Lleida (octubre de 2011). Va pixar fora de test -volent defensar el pacte fiscal- afirmant que “amb el que fem, aquest col·lectiu rebia el PER per passar-se tot el dia al bar”. Qualificant-ho suaument, llavors vaig tenir un dilema: jo no distingia si s’havia begut quatre copes de més. O no feia cap altra cosa que demostrar molt mala educació. De ben segur, ell era el menys indicat per fotre’s en camisa d’onze vares. Aplicant-li algun refrany, es dedicava a “viure de la rifeta” i “se la mamava molt dolça”… Mentre gaudia d’una luxosa suite, a l’Hotel Palace, a prop del Congrés dels Diputats.
Reprenent el fil, tibo del contingut del seu himne. La lletra correspon al Blas Infante, qui fou assagista i notari durant el primer quart del segle XX. Palesa un sentiment de lluita i esperança, exigint terra i llibertat. Ve inspirat en una melodia que els camperols entonaven durant la sega. A diferència de la tristor del nostre “Els Segadors”, crec que té una certa sinergia amb el nostre “Cant de la Senyera”. Bo fóra -quan l’article 155 passi a millor vida- que el Parlament posés el fil a l’agulla. Contra la pallassada de la cantant Marta Sánchez (suggerint lletra a l’himne espanyol), confirmar l’oficialitat de la del poema de Joan Maragall, musicat pel mestre Lluís Millet, esdevindria una doble plantofada. Envers els qui volen subjugar-nos i, alhora, els parlamentaris incapaços de bastir un acord. Mentre que els andalusos canten que volen ésser homes de llum, a nosaltres ens presideix la còpia de l’escultura “Desconsol”, d’en Josep Llimona, al parc de la Ciutadella.
