M’agrada el futbol. Amb respecte per la resta d’equips, em declaro membre de la "culerada". Sempre que puc, faig per veure partits, per TV. Em rebenta sobiranament, però, l’enfarfegament continuat de molts locutors esportius. Es nota massa que provenen de cadenes radiofòniques. Obliden per tant que han de canviar el xip. Si més no, en el sentit de no oblidar que el televident és llest. Rep imatges que interpreta correctament… Raó per la qual, doncs, no és ètic matxacar-lo amb xerrameca inútil i constant. Cal entendre que també enyora estones de silenci. Encara sort que tots els aparells actuals disposen de comandaments a distància, amb la tecla "mute". Arribat el cas, quan els engegaries a dida, la prems i respires. Quin descans!
Personalment, potser no hauria d’ésser pas jo un dels més indicats per comentar aquest fet. Reconec que m’agrada xerrar… I molt sovint, sense adonar-me’n, puc arribar a monopolitzar converses. Bo i retornant al tema d’origen, això passa tant a les cadenes espanyoles com a les de casa nostra. Tant se val si retransmeten el Madrid o "la roja" que el Barça. De tant en tant, em pregunto si hi ha periodistes o hooligans, a l’altra banda de la "carxofa" (millor dit, micròfon).
Enguany, la Lliga espanyola acabarà d’hora. Pel juny, tindrà lloc el campionat mundial, a Rússia. Tremolo només de pensar-ho. Sobretot perquè aquells que comentaran els partits afegiran un tic "polític" a les seves "filípiques"… Quan realment m’emprenya molt que em posin el cap com un timbal. Ha estat per aquest motiu que he triat el títol a mida… En el sentit que "al ben callat, sabut li diuen". De fet, saber escoltar és un art i se n’aprèn moltíssim. Que en prenguin nota.
Més refranys que donen suport a aquesta teoria podrien ésser "pensar abans de parlar és saviesa / Llengua muda, mai no fou batuda / La millor paraula és la que està per dir / En boca tancada, la mosca no hi farà entrada"… A banda que sovint trien comentaristes que són antics practicants del mateix esport i tenen un vocabulari escarransit. De fet, m’he penedit d’haver parlat, però mai de no haver-ho fet. En línia amb un altre adagi anglosaxó: "Least said, soon mended" (poc dit, arranjat ràpid). Un dia i altre m’ho vaig repetint amb insistència. A banda que tothom s’ho pot aplicar a la seva vida diària.
