Hem convertit la ciutat de Terrassa en un gran bosc de pilons que ressegueixen les voreres per evitar que els vehicles no hi aparquin. Seria interessant saber quants milers n’hi ha de repartits, en quants centenars de quilòmetres. N’hi ha, és clar, de categories diverses segons la dignitat del carrer i, per tant, de preus diversos. De manera que també seria interessant saber el preu de tots aquests pilons i pilones. I, és clar, cal instal·lar-los i, no cal dir-ho, fer-ne el manteniment. Tot un altre pressupost d’hores de treball a càrrec de la brigada municipal. Finalment, encara que deu ser impossible de quantificar, seria bo de saber la despesa en planxisteria de tots els vehicles que hi topen quan maniobren i que hi rebreguen la carrosseria.
Però, per quina raó s’han instal·lat aquests milers de pilons, el cost dels quals -pagat pel contribuent- caldria conèixer per tal de mesurar exactament el seu impacte i valorar els seus resultats? Doncs, principalment, per una acció preventiva en contra de l’incivisme propi dels conductors de vehicles de motor de quatre rodes, vist que els vehicles de dues rodes els poden obviar. Qui sap si també han tingut algun impacte positiu en la seguretat dels vianants, per bé que això no passaria de ser un efecte secundari, compensat pels inconvenients que també creen, especialment en les voreres ja prou estretes com per, a més, haver d’esquivar els pilons.
La presència de pilons, a Terrassa i a altres ciutats, en definitiva, s’ha convertit en un element tan habitual del paisatge urbà que se l’ha acceptat amb la mateixa naturalitat que ens hem familiaritzat amb tota la resta d’obstacles, de noses, que poblen els carrers. En diem "mobiliari urbà" per atorgar-li una certa dignitat. Però en realitat són andròmines urbanes, en el millor dels casos, al servei de la prevenció de conductes contràries a la bona convivència.
I aquí ve la reflexió: si ens escandalitza tant el comportament dels qui embruten parets amb grafits, dels qui no utilitzen els contenidors d’escombraries de manera correcta o directament els cremen, dels qui fan soroll, dels que creen situacions de perill amb els vehicles que no estan subjectes a cap normativa, com és que no ens indigna encara més el cost de la prevenció de comportaments igualment incívics? Com és que, en lloc d’exigir comportaments responsables i actuar només coercitivament sobre els que no en tenen, acceptem tan passivament que es carreguin els costos sobre tothom, i no tan sols sobre els qui condueixen cívicament, sinó fins i tot sobre els que ni tan sols utilitzen el vehicle o no en tenen?
He agafat l’exemple dels pilons. Però, de casos de despesa pública al carrer inútil; d’errades constructives que cal refer o reparar contínuament; de "mobiliari" que destorba, i d’elements "preventius" al carrer, n’hi ha tants, que em veuria amb cor de dedicar-los un article diari durant moltes setmanes. Tot un seguit de despesa inútil destinada a parar el cop de la mala educació cívica. Una mala educació a què, a més, tots aquests trastos conviden a empitjorar en la mesura que fan pensar que l’espai públic no és nostre sinó d’un Ajuntament que hi és omnipresent, i en qui descarreguem les nostres responsabilitats. Voler pacificar la ciutat amb gestos autoritaris, com és omplir-la de pilons, em sembla un despropòsit.